14 de febrer, dia dels... consumistes?

Sembla increïble que hagem d'esperar un dia a l'any per demostrar l'afecte que sentim cap a aquelles persones que tant estimem. Sembla increïble que amb els tres cents seixanta-cinc dies que tenim a l'any, no tinguem prou temps per dir-li a la/al nostra/e estimada/t que el volem. I és que resulta molt impactant que la societat haja creat un dia que consistisca en regalar-nos flors, bombons o qualsevol altra tonteria. Millor dit, i em corregisc: resulta impactant que les multinacionals hagen creat un dia que consistisca en regalar-nos flors, bombons o qualsevol altra tonteria per guanyar més diners dels que tenen, i que nosaltres els ho permetem.

Pense que hem de tenir suficientment personalitat per no deixar-nos menjar pel món del consumisme. Mai és tard per demostrar-li a la teua parella o, simplement, als teus amics, amb un sol gest, el que sentim per ells. Perquè de vegades, una abraçada és millor que mil caixes de bombons.

Deixem de ser tan materialistes i comencem a estimar-nos de veritat, perquè si no, la nostra vida es basarà en el materialisme, la mentida i el consumisme.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Marabú Teatre

Imatge
Avui em sent obligat a escriure en aquest humil bloc, que Marabú Teatre, companyia amateur fundada a Gandia l'any 2004, ha d'estar ben orgullosa. Sí, estic completament convençut d'aquesta afirmació que acabe de fer. Crec que aquest grup ha d'alçar obligatòriament el cap ben alt i assumir que, una vegada més, s'han superat. I bé, potser que ho diga jo no ho fa reconeixedor dels seus mèrits, però necessite compartir amb vosaltres la meravellosa obra que he pogut gaudir avui a l'auditori del Real de Gandia: El blau, la roja i el verd . El blau, la roja i el verd narra la història d'uns personatges que viuen l'últim dia de les seves vides junts. Aquesta història es desenvolupa al llarg dels anys setanta, a la sala d'una beneficiència on, abans d'acomiadar-se, ens relaten les seues vivències a la guerra civil espanyola. Aquesta obra és la feina de molta gent, com podem veure a la fitxa artística i tècnica que repartien a l'entrada del teatre
Més informació

19.04.2017

Imatge
La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un
Més informació