El caixó desastre

En una de les assignatures de l'institut d'ensenyament secundari públic al que vaig, m'han ensenyat, entre altres moltes coses, que la cultura ha canviat l'aparença i realitat del nostre planeta. M'han fet entendre que l'herència cultural fa possible l'evolució del coneixement, l'ètica i les estructures socials. M'han dit que aquesta herència sols és possible per a l'ésser humà. Mentre a mi m'han estat ensenyant açò, en una escola pública, com he dit abans, el govern que ens governa, valga'm la redundància, ha volgut llevar l'assignatura de tecnologia en batxiller i eliminar els batxillers artístics. No sé el que aquest govern vol aconseguir amb aquests fets, però el que jo pense és que ens vol retallar la cultura, entre tants altres drets bàsics. És molt greu que ens retallen en educació i sanitat, és clar, però que ens retallen en cultura també és inhumà. En realitat, sí que sé el que volen aconseguir amb aquestes supressions: r

Sembla increïble que hagem d'esperar un dia a l'any per demostrar l'afecte que sentim cap a aquelles persones que tant estimem. Sembla increïble que amb els tres cents seixanta-cinc dies que tenim a l'any, no tinguem prou temps per dir-li a la/al nostra/e estimada/t que el volem. I és que resulta molt impactant que la societat haja creat un dia que consistisca en regalar-nos flors, bombons o qualsevol altra tonteria. Millor dit, i em corregisc: resulta impactant que les multinacionals hagen creat un dia que consistisca en regalar-nos flors, bombons o qualsevol altra tonteria per guanyar més diners dels que tenen, i que nosaltres els ho permetem. Pense que hem de tenir suficientment personalitat per no deixar-nos menjar pel món del consumisme. Mai és tard per demostrar-li a la teua parella o, simplement, als teus amics, amb un sol gest, el que sentim per ells. Perquè de vegades, una abraçada és millor que mil caixes de bombons. Deixem de ser tan materialistes i comen

La societat ha de tenir una base, encara que siga petita, de la història del seu país. Ha de conèixer els fets bons i roïns, que ha donat lloc la societat que tenim en l'actualitat. Per això, hi ha l'assignatura d'història en l'escola, aleshores, que algú li diga al nostre govern actual que no fa falta tornar a aquells anys, al passat. A aquells anys vull dir als temps on la societat no tenia el dret a una educació pública i de qualitat. Als temps on la gent que tenia la sort d'estudiar, havia d'estudiar una carrera imposada encara que li agradés o no, és a dir, no tenia dret a escollir. Aquells temps on la societat estava clarament dividida en la gent que tenia diners i la gent que es moria de fam. Aquells temps de tristesa nacional.  No fa falta tornar a aquells anys de dictadura, on el que volien quatre persones, ho havien de voler tots els ciutadans. Perquè cada persona és lliure de la seva vida i, per exemple, no hem de deixar d'estudiar perquè

A qui no li agradaria tornar a ser un xiquet? A qui no li agradaria tenir una altra vegada l'innocència d'un nen petit? Ser un xiquet és màgic: és passar d'un sentiment a un altre en una mil·lèsima de segon, és passar-ho bé amb un objecte insignificant, és gaudir del moment i del lloc on estàs, és l'indiferència davant dels errors. És, en conclusió, gojar de la vida sense importar-te el que et diu la teua consciència, el teu 'Pepito Grillo'. Un xiquet es passa el dia i la nit jugant, rient i gaudint, però siguem realistes: un adult no pot passar-se el dia jugant, té moltes obligacions que dur a terme i molts horaris que no li ho permeten... però sí que pot trencar aquestes barreres i passar-se'l gaudint del que fa, descobrint coses noves dia a dia, aprenent a assimilar els errors... Intentem traure el nostre xiquet tots els dies, perquè així, més tard o més prompte, trobarem la nostra felicitat plena.

LOZANO LERMA, Josep:  El Mut de la Campana.  Edicions Bromera. Col·lecció L'eclèctica. Alzira, 2003. En primer lloc, voldria anomenar que el tema principal d'aquesta novel·la és el cristianisme. Aquesta doctrina ha sigut el fil conductor de la sèrie d'esdeveniments que ocorren en el llibre de principi a fi. Lozano pretén mostrar-nos, i ho aconsegueix d'una molt bona manera, que aquesta religió era l'única forma d'entendre els fets que ocorrien en l'època, és a dir, la seua importància en aquella societat. També m'agradaria destacar les descripcions de l'autor sobre la València barroca del segle disset. Josep  [Lozano]   presenta una ciutat plena d'esdeveniments com morts, assassinats, crematoris en públic de gent atea, d'una manera descriptiva i crua, és a dir, sense deixar-se ni un detall per descriure però mai perdent el sentiment que requereix la situació. Una altra característica lèxica de l'autor d'aquesta obra és la possessió de