El caixó desastre

En aquell mateix instant, s'obriren les portes del tren. Josep bloquejà el mòbil, se'l guardà a la butxaca, agafà el seu equipatge i sortí del vagó. En eixir, alçà la mirada i dissipà, per darrere de les portes automàtiques de l'estació, la figura d'una noia jove, rossa, alta i prima amb la mirada fixada en el seu telèfon. Josep, tímidament, s'acostà. Quan la seua pròpia ombra es va interposar entre la jove i el seu aparell electrònic, aquesta alçà el cap i veié un jove bru, amb els ulls blaus i amb unes marcades faccions facials. Quan les seves mirades es creuaren, l'univers s'esgotà sobtadament. Tot allò que els envoltava esdevingué obscur; s'havien convertit en els protagonistes de l'obra. Els protagonistes d'una improvisació que cap dels dos havia preparat però que desitjaven representar. El silenci inundava la situació. Mentrestant, Josep es sorprenia pel feeling que havien descobert entre ells entre tants correus electrònics que s'hav

Ara que s'acosta el nadal -per no dir que ja el tenim xafant-nos els talons- la paraula temps és la més usada entre totes les persones del món mundial. Time, Zeit, temps, tiempo, čas, 時間... la qüestió és referir-se a ell i no d'una manera agradable, precisament. Els mesos de desembre i gener són mesos d'anar angoixat, buscant regals d'amics invisibles d'última hora, preparant deliciosos sopars, dinars i postres per sorprendre la família, estudiant per als p**** exàmens universitaris... que insignificant és un segon. No obstant, ens esclavitza. I molt. Ho fa d'una manera molt senzilla, tant que ni ens adonem. Ens és tan quotidiana com la mateixa respiració o el batec d'un cor. Bum, bum , bum, bum . Tic, tac , tic, tac . Ens pressiona a fer les coses i, de vegades, a deixar-ne moltes altres de costat, a despreocupar-nos-en. Momo ho sabia ben bé això i està disposada a contar-vos el seu punt de vista aquest dissabte.

Les estanteries estaven abarrotades. Llibres de totes les mides deixaven veure els seus lloms com si desitgessin sentir unes mans desconegudes recórrer les seves parts més íntimes. Fins i tot, hi havia que mostraven les seves cobertes perquè les prestatgeries no aconseguien protegir-los a causa de la seva gran mesura. -Vull aquell -es va sentir. El llibreter, la cara del qual esdevingué sorpresa, romania immòbil darrere del taulell; baixà la mirada i veié un noi, d'uns nou anys d'edat, aproximadament, que hi recolzava les seves mans.  -¿Cuál, joven? -va preguntar l'home, mentre somreia amablement. -Aquell -insistí el xiquet apuntant amb el seu dit índex un llibre de color clar amb un cavaller muntat sota un esvelt corser. -¿No eres un poco corto de edad para leer estas cosas? -canvià de cara.  -A vostè no li agrada celebrar el seu propi aniversari? A mi també els dels altres -sentencià. Al llibreter li canvià la cara per tercera vegada. A la tercera va l

"Quan la creativitat es torna obligació, perd allò que la fa una capacitat intel·lectual i fantàstica i, malauradament, esdevé monòtona, avorrida i eixorca." Un mateix, amb la creativitat pel sòl.

Sóc jo o des de fa dos mesos estan ocorrent les mateixes coses a l'Estat Espanyol? Sóc jo o el cara dura de Blesa pretén que el segur de Caja Madrid li pague la fiança? Sóc jo o, qui sap qui, s'ha passat per l'arc del triomf la decisió de la infermera infectada d'èbola, de no parlar sobre el seu estat de salut als mitjans de comunicació? Sóc jo o és il·lògic sacrificar un animal inofensiu, mentre a Estats Units el posen en quarantena? Sóc jo o el primer món només es preocupa d'una catàstrofe tercermundista quan els afecta a ells? Sóc jo o interessa més traslladar un missioner infectat d'èbola, i posar-nos en perill a tots -si és que és perillós- que ajudar els immigrants que salten el forjat de Melilla? Sóc jo o tot açò serveix com a cortina de fum per tapar la pèssima política del govern? Sóc jo o pretenen que la corrupció, la trista sanitat i la pobresa caiga sobre la responsabilitat dels que no toca? En realitat, crec que sóc jo... hui m'he alçat amb el p

Vint-i-tres; quin nombre més peculiar. Un dia vint-i-tres va nàixer William Shakespeare; el mateix dia vint-i-tres se celebra el dia del Llibre -de regal, una rosa i un llibre. Vint-i-tres, també, és el nombre de vèrtebres que posseïm els éssers humans i, a més, el nombre de parells de cromosomes en què tenim dividit l'ADN. Vint-i-dos gravacions no van ser suficients, sinó vint-i-tres, per a gravar la primera cançó d'un dels àlbums de The Beatles . En vint-i-tres segons, fins i tot, la sang recorre el cos sencer i tal dia com el vint-i-tres de setembre comença la tardor. La terra, inclús, té una inclinació de vint-i-tres amb cinc graus i, també, té una sèrie de curiositats matemàtiques, aquest nombre vint-i-tres que ni jo mateix entenc, però el que a mi m'importa és que tal dia com hui -vint d'agost i no vint-i-tres- fa la meva germana vint-i-tres anys -ara sí- i tinc ben clar que serà un dels seus millors anys perquè ja ho heu vist, el vint-i-tres és tota una caixa de

Hi ha dies en què les lleganyes no són l'única cosa que impedeix la visió; malauradament, la nostàlgia d'un passat que es pogués tornar a construir també dificulta la visió del futur i el que és més important, el present. Però res no ens obsessiona si no hi ha una sèrie d'obstacles -que tenen la capacitat de parlar, per desgràcia- que no cessen en repetir, una i altra vegada, allò en què vam fallar, allò que poguéssim haver fet millor, allò que no vam aconseguir. Una sèrie d'obstacles, l'opinió dels quals ens importa -a pesar de tot-. Aleshores, hauríem de fer el que aquests obstacles esperen de nosaltres com si foren amos i senyors de la nostra pròpia vida? No tot és una única opinió, ans hauríem d'obeir els gustos de tots -i no sé perquè, però intueixo que hi hauria contradiccions-. "Vull lluitar i no fer el que esperen de mi sinó el que m'agrada. He de ser sincera amb mi" (Sílvia Pérez Cruz: una cantant que no feia cas a l'opinió dels obs

"Les persones felices no tenen memòria" (Joan Fuster) Vostè creu, senyor Fuster? Personalment, la felicitat no garanteix la memòria d'una persona. No, no em talli, per favor. Sé, o m'imagino, que el què vol dir amb aquest aforisme és que el passat entristeix, que el passat es menja les persones per dins, les reprimeix. Però jo, com a bon valencià que sóc, i orgullós de ser-ho, i feliç de viure en el meu País, sí, senyor Fuster, feliç, tinc memòria; una memòria que reivindicaré alegre, a pesar de la seva voluntat, i combatiu, com dia el seu amic.

Set de juliol? Un dia qualsevol (amb rima inclosa) . I és que em pareixen masoquistes aquelles persones que vaig veure ahir a la televisió que s'amuntegaven a l'entrada de la plaça de bous amb la cara dels toros a centímetres de les seves. A mi, personalment, sempre m'ha paregut retrògrada i anacrònica aquesta festa de Sant Fermín. Però perdoneu si us he ofés, sé que sota aquesta festa hi ha la cúpula de la tradició. I és que la tradició ho arregla tot, de veres! Intenteu fer alguna cosa il·legal o, simplement, no comuna, i justifiqueu-la com a tradició, veureu com en dos setmanes hi haurà gent practicant aquesta cosa per tot arreu (només hi ha que veure la corrupció monàrquica) . Però més enllà de la justificació com a tradició, està la de l'art. L'art, en les meves paraules, és la destresa que hom desenvolupa per tal de fer alguna cosa. Fins ací tot correcte. Aleshores, l'assassí que estudia minuciosament com matar la seva víctima és un artista? Doncs el to

Tot era obscur. Senzillament de color d'adolescència. A pesar de no veure-hi res, tot donava voltes dins el seu cap; potser pel seu desordre mental causat per la seva immaduresa psicològica o potser per les dos botelles de ginebra que es va fer la nit anterior. A les palpentes va trobar un medicament en càpsula i se'l va prendre, sense necessitat d'aigua. Sentia com la pastilla li fregava l'esòfag i arribava fins el seu estómac, desfets tots dos per l'alcohol. Alçà la mirada i desitjà morir. Una claror penetrà dins les seves pupil·les grosses que van tardar en adaptar-se al canvi de llum, mentre el seu cervell saturat, processava els impulsos nerviosos. Volgué vomitar. Sentí com el seu cos rebutjava el que havia pres en les últimes dotze hores i com se li anava acumulant en les seves cavitats bucals. Volgué córrer, però no pogué arribar al bany. Ho tirà tot enmig del corredor, tacà les parets i la porta de l'habitació dels seus pares. De sobte, aquesta s'o

Plovia . Les gotes d'aigua esborronaven les fulles escrites i tacades de tinta, mentre deixaven anar els records d'aquells dies d'esforç. Tronava . Els estrepitosos sorolls li fuetejaven el cap com dies abans es precipitaven les seues emocions davant les fulles escrites i tacades de tinta. Llampegava . La descontrolada llum il•luminava la seva habitació com la làmpada que havia deixat entreveure les seves inquietes emocions nits anteriors. Ell, no obstant, en aquell instant, romania quiet, immòbil, dins el seu llit, atent a tot aquell festival de precipitacions atmosfèriques que banyaven la terra eixuta, com anys enrere havia estat ell, i que li donaren a les petites llavors que s'hi trobaven, l'energia suficient per poder ser flors precioses. Firmat per una persona agraïda a totes aquelles plutges d'aigua clara, que li han donat l'energia suficient a les seves llavors per poder donar un bon fruit avuidia.

Algú en la història de la filosofia va comparar la societat amb un ramat caracteritzat per una voluntat de poder feble; entenem per voluntat de poder, l'energia vital que ens mou a autoafirmar-nos, mai amb la finalitat d'aconseguir cap cosa. A aquest ramat ressentit i domesticat, els interessa refugiar-se en la massa per a ocultar les seves carències. Per això quan alguna de les ovelles que el formen expressa el seu ressentiment, en les Corts Valencianes, per exemple, com a diputada, per exemple; càrrec aconseguit per mitjà d'eleccions democràtiques, la pretenen fer callar i tornar inofensiva perquè el seu malestar no porte a la destrucció de tot el ramat. La reflexió, al vostre gust. Al meu, cal ser més que un ramat. Cal que tinguem una força de voluntat extraordinària capaç de véncer la seva idiosincràsia. Cal que pensem per nosaltes mateix i no seguir el camí que ens marque ningú, sinó crear-lo pel nostre compte.

-En tot el curs, hem aprés a créixer. A créixer per a madurar. Per poder ser persones decents en un futur i no deixar-nos influir pels altres. Hem aprés també, que aquest període no és una etapa fàcil. No s'ha de tenir pressa ni voler pegar passes agegantades. Tot arriba en el seu degut temps. A més, hem sabut distingir entre créixer físicament i moralment. Elegir el camí que més ens convé i seguir-lo fins esgotar la nostra pròpia existència. Ens han ensenyat a respectar el creixement dels altres. A no intervenir sinó positivament en la vida aliena. Ens han ensenyat la nostra història. A respectar-la perquè no ens la trepitgen. Hem experimentat l'estima, el valor dels companys, dels amics, de la gent major, de la menor. Hem aprés a ser qui som i no avergonyir-nos-en -digué mentre tancava els llibres i senyalava la porta d'eixida. -Tot això hem aprés? -preguntà l'Oriol assegut en el seu pupitre, amb els ulls oberts com a plats, atònit a causa de la breu síntesi de tots

Allò que corromp la festa és el que, malauradament, ho fa festa.

Potser és bon moment d'incloure en aquest bloc aquest petit text de creació literària que vaig fer el curs passat, quan encara tenia temps per a la creativitat, perquè planteja la setmana santa des d'un punt de vista diferent, des d'uns ulls que la desconeixien. I jo, avui, aprofito per dir-ho, voldria desconèixer la setmana santa perquè, si fora així, només el vent fred de la nit, i no la vergonya, em bufaria la cara quan anés el dimarts a la processó, i no dimecres, perquè hi ha futbol a la televisió. Permeteu-me la pregunta: on queden la responsabilitat i la tradició?  ... sí, aquella mateixa tradició que no permet dissoldre la tauromàquia, però que sí porta al poble les copes de la selecció espanyola.

No creeu que demanar la independència dels Països Catalans és com demanar un plat de paella en un restaurant gallec? Potser no te'l porten mai, perquè ni saben el què és, però potser te'l porten i per moltes voltes que li pegues al plat, o que el proves, sempre veuràs i tastaràs aquella cosa que els ha convingut als cuiners. Una paella de color a voler i no poder. I no tinc res en contra dels gallecs, a pesar de tot.

Oriol és un noi d'un poble no massa lluny de Gandia, que un dia, abans d'un dinar que havia organitzat la seva classe, decideix passar per davant del teatre que, quan era menut, tant havia visitat amb l'escola. Aquell teatre, en l'escenari del qual havia somniat moltes voltes pujar-s'hi. Aquell teatre on havia compartit molts somriures amb els seus companys gràcies a la pluja d'emocions. Aquell teatre que havia perdut la llum de les lletres de la façana, com quan es descobreix el truc d'una actuació de màgia. Tot el que es podia veure era decepció, tristesa, impotència... tant en la façana del teatre Raval, com en la cara d'Oriol. -Vull fer un brindis -aprofità Oriol davant la cara d'estranyesa dels companys. Vull brindar pels polítics i gent adinerada que amb els diners que nosaltres destinem a la nostra supervivència, fan màxima la seva vivència. Que amb els diners que nosaltres destinem a potenciar la nostra cultura, ells la fan impotent. Que a

Tothom eixí del mercat per arrecerar-se, però era massa tard. Quan van voler córrer, els nou Savoia en formació de a tres, ja havien començat a pegar fogonades. Reme es trobava a la porta del mercat, amb la por que li impedia moure les cames. No sabia què fer. De sobte, veié un avió que s'aproximava cada vegada més a ella, amb intenció d'estavellar-se contra el mateix sòl on s'havia quedat plantada. La por anava pujant-li més amunt, llevant-li fins la força suficient per aguantar-se les ganes d'orinar. Aquell avió, en arribar a l'altura dels edificis, alçà una mica el vol, com l’ocell que tem la seua presa, i soltà un artefacte que poc a poc, amb la mateixa direcció que l'aparell que l'havia projectat, anà acostant-se fins on es trobaven ella i el seu fill. Quan aquell artefacte tocà terra, silencià el mercat central i les vides dels que s'hi trobaven per sempre més...  Fragment del conte  El silenci dels corbs , un d'entre altres productes de la mev

Mai no sabem el que tenim, fins que ho perdem. Mai: adverbi de temps, de tot el temps que hem pogut passar junts i del que desitjaria que poguéssim passar, si el destí no fos tan cabró. Complement circumstancial de temps, a més. D'aquelles circumstàncies de la vida, que ens van permetre creuar els nostres camins. No: adverbi de negació, aquella negació que m'ha passat pel cap tot just assabentar-me de la teva mort i que ha anat precipitant-se junt amb les llàgrimes de tristesa. Sabem: verb i nucli de la proposició principal. Com tu, que vas arribar, en un moment o altre, a ser el nucli dels meus pensaments i preocupacions. El que tenim: proposició subordinada substantiva en funció de complement directe. Tot tu. El que tenim, però que malauradament, algú ens ho ha arrabassat. Fins que: nexe. Aquell que s'establí entre tu i jo gràcies a les teves simpàtiques i amoroses accions, que vas anar perdent fins avui que s'han esfumat junt amb la teva ànima. Perdem: aque

A Gustave Flaubert li agradava reflexionar sobre l'estupidesa humana en les seues novel•les, mitjançant el plantejament de les nonsense dels personatges que hi intervenien. Espere que, en aquells temps, els lectors, paradoxalment, posseïren la intel•ligència suficient per a sentir-se al•ludits sobre la reflexió, perquè actualment, la falta de lucidesa inunda, com una gota d'aigua un formiguer, la societat actual, o almenys determinades persones, les nonsense de les quals perjudiquen els demés, directament o indirecta, a gust seu, i volent o sense voler, com el xiquet que s'excusa en furtar-li una joguina al seu company de joc.

I com els diàlegs de Flaubert, el 14 d'abril del 1931, la societat espanyola es va despertar lliure de manera social, sense cap tipus de repressió física, vull dir, i ideològica, simultàniament. És increïble com un grup tan massiu de gent que pot donar la majoria absoluta i, per tant, el govern d'un estat, a un grup polític determinat, havia estat aguantant tants anys una sèrie de polítiques agressives i repressives. És possible pensar que ho havien decidit ells mateix, però qui decideix que governe un partit retrògrad, repressiu i sense capacitat al diàleg, quan els perjudicats són ells? Oh, espera... és com aquell qui continua veient el Sálvame a pesar que, per culpa seva, deixen d'emetre sèries destinades a un públic amb un seny de mesura una mica més considerable. Ignorància? El tema va més enllà. La paraula en qüestió ve del verb ignorare que vol dir 'falta de saber'. Pense que per faltar-los, els falta, fins i tot, ulls per veure la realitat...

El temps, moltes vegades, és qui guia la nostra vida; qui decideix allò important per a ella, sense consultar-nos res. Tant de bo poguéssim aturar-lo i reduir-lo a cendres, perquè no ens arrabassés el que és nostre. I que el vent se l'emportés, com fa amb les paraules i amb les dèbils fulles que moren quan arriba la tardor, mentre ens dóna l'absoluta llibertat per decidir el nostre propi destí. Potser tot es capgiraria, la qual cosa ens portaria millores, o potser l'excés de tranquil·litat ens faria perdre massa el temps... he dit temps?

"I fou allà a les dotze que un xiscle llastimós, vingut del campanar, esqueixà el pregon silenci de l'església. La nau majestuosa repetí l'esfereïdora estridència, allargant-la, rebotent-la d'ací i d'allà, fins a deixatar-la en la sobirana calma de la mitja nit" Josafat -Prudenci Bertrana. Potser el què la nostra societat necessita és pegar un esfereïdor crit per tal que, rebotent ací i allà, silenciï la vida de molts sobirans. Potser, només.

M'angoixa d'una manera notable la hipocresia de la gent davant la gran festa dels mercamorats, encara que no és això el que, en realitat, més m'hauria de preocupar en aquests moments. La conversió de la necessitat d'un dia per dedicar-se unes paraules dolces i uns moments tendres, a la necessitat d'un altre per incrementar els beneficis de les grans empreses em pareix preocupant. El materialisme al què estem involucrats ens ha fet esdevenir persones amb poc interès amb allò que en realitat necessitem, l'estima. Perquè en aqueixos moments en què necessitem una mà amiga que ens recolze, un ós de peluix que subjecta un cor amb alguna petita frase en un idioma que mai no és el nostre, no ens pot ajudar. Paral·lelament, m'angoixa la conversió de la necessitat d'un dia per celebrar el dia dels enamorats valencians, dels nostres enamorats, a la necessitat d'un altre per celebrar el dia d'uns enamorats que ni tan sols comparteixen el nostre idioma. E