Mala gana

No creeu que demanar la independència dels Països Catalans és com demanar un plat de paella en un restaurant gallec? Potser no te'l porten mai, perquè ni saben el què és, però potser te'l porten i per moltes voltes que li pegues al plat, o que el proves, sempre veuràs i tastaràs aquella cosa que els ha convingut als cuiners. Una paella de color a voler i no poder. I no tinc res en contra dels gallecs, a pesar de tot.

Comentaris

  1. Tomàs Llopisd’abril 07, 2014

    Jo no demane la independència dels PPCC, no la demane perquè sé que no me la "donaran". Simplement la vull i sé com la vull però ara no és el moment de d'estendre'm. En qualsevol cas, em pregunte quin profit em fa la "dependència". O millor encara, a qui fa profit la "meua" dependència? Fins un altre dia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Marabú Teatre

Imatge
Avui em sent obligat a escriure en aquest humil bloc, que Marabú Teatre, companyia amateur fundada a Gandia l'any 2004, ha d'estar ben orgullosa. Sí, estic completament convençut d'aquesta afirmació que acabe de fer. Crec que aquest grup ha d'alçar obligatòriament el cap ben alt i assumir que, una vegada més, s'han superat. I bé, potser que ho diga jo no ho fa reconeixedor dels seus mèrits, però necessite compartir amb vosaltres la meravellosa obra que he pogut gaudir avui a l'auditori del Real de Gandia: El blau, la roja i el verd . El blau, la roja i el verd narra la història d'uns personatges que viuen l'últim dia de les seves vides junts. Aquesta història es desenvolupa al llarg dels anys setanta, a la sala d'una beneficiència on, abans d'acomiadar-se, ens relaten les seues vivències a la guerra civil espanyola. Aquesta obra és la feina de molta gent, com podem veure a la fitxa artística i tècnica que repartien a l'entrada del teatre
Més informació

19.04.2017

Imatge
La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un
Més informació