In-competència
Hui he segut víctima, una altra vegada, de la incompetència de l'administració. En aquest cas, de la secretaria de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura (ETSA) de la Universitat Politècnica de València (UPV). La història començà al setembre del dos-mil catorce, quan vaig decidir matricular-me a la carrera d'arquitectura a València. La meua ignorància era tal que, confiat, vaig decidir portar a secretaria certs documents que em demanava la solicitut de matrícula. Allí em va atendre una jove molt simpàtica que em va convidar a passar-hi i a cedir-li els documents amb un somriure lluernador. El que jo no sabia era que darrere d'aquella brillantor encegadora s'amagava una obscura trampa de la qual, una vegada dins, ja no te'n pots eixir. Se la coneix com el principi del final. El final de la paciència mundial. Sense jo saber res, feliç, vaig tornar-me'n a casa on, mesos després, en plenes vacances de Nadal, vaig rebre un correu en el què em demanaven un