El caixó desastre

Hi ha dies que enyore la delicadesa amb què ens tractava el temps, com la pinta que desembolicava, suaument, els cabells daurats de l'adolescència. L'afectivitat amb la que ens feia costat i ens protegia dels ràpids canvis del món que ens envoltava. Hi ha dies que enyore la bramor del sol, il·luminant les vesprades d'estiu que ens feia bullir en rialles sobre la delicada sorra que xafaven els nostres peus. Trobe a faltar les nits de música, on les mirades de tots es creuaven per contar-nos-ho tot sense dir-nos res. Hi ha dies que em manca l'alegria de trobar-nos-hi i de gaudir-nos. Dies que el sol em recorda la joventut obscura de Baudelaire. Dies que veig llunes tenyides de sang i que recolze el cap sobre la meva mà, damunt l'escriptori, i que observe el paisatge més enllà de la finestra, esperant, tal vegada, el dia que ho recupere tot i deixe d'enyorar tot allò que mai ha passat.

Fa uns dies, vaig poder conèixer aquesta magnífica obra d'un artista anglés que, per cert, desconeixia, anomenat Henry Herbert La Thangue. Independentment del seu estil o les seves tècniques pictòriques, aquesta obra representa d'un primer cop, una mare despertant la seva petita filla que dorm plàcidament sobre el coixí d'una cadira situada al jardí de la seva pròpia vivenda. Però, hi ha una cosa que va més enllà dins d'aquesta representació. Si et fixes, la teva mirada hauria de preocupar-se per la direcció del llarg camí fugat sobre el qual es troba la parella protagonista de l'escena. Al final d'aquest, trobes una tanca de madera i t'adones que darrere d'aquesta, si tens bona vista, hi ha un home amb una enorme dalla (tots sabem què simbolitza, o no?) Ara ja pots endevinar que la jove dorment, no dorm, ans ha mort.  La vida, per tant, és això: pura aparença. Quan et penses que una cosa (fins i tot un quadre) o persona és d'una manera de