Enyorança

Hi ha dies que enyore la delicadesa amb què ens tractava el temps, com la pinta que desembolicava, suaument, els cabells daurats de l'adolescència. L'afectivitat amb la que ens feia costat i ens protegia dels ràpids canvis del món que ens envoltava. Hi ha dies que enyore la bramor del sol, il·luminant les vesprades d'estiu que ens feia bullir en rialles sobre la delicada sorra que xafaven els nostres peus. Trobe a faltar les nits de música, on les mirades de tots es creuaven per contar-nos-ho tot sense dir-nos res. Hi ha dies que em manca l'alegria de trobar-nos-hi i de gaudir-nos. Dies que el sol em recorda la joventut obscura de Baudelaire. Dies que veig llunes tenyides de sang i que recolze el cap sobre la meva mà, damunt l'escriptori, i que observe el paisatge més enllà de la finestra, esperant, tal vegada, el dia que ho recupere tot i deixe d'enyorar tot allò que mai ha passat.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

19.04.2017

Imatge
La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un
Més informació

Marabú Teatre

Imatge
Avui em sent obligat a escriure en aquest humil bloc, que Marabú Teatre, companyia amateur fundada a Gandia l'any 2004, ha d'estar ben orgullosa. Sí, estic completament convençut d'aquesta afirmació que acabe de fer. Crec que aquest grup ha d'alçar obligatòriament el cap ben alt i assumir que, una vegada més, s'han superat. I bé, potser que ho diga jo no ho fa reconeixedor dels seus mèrits, però necessite compartir amb vosaltres la meravellosa obra que he pogut gaudir avui a l'auditori del Real de Gandia: El blau, la roja i el verd . El blau, la roja i el verd narra la història d'uns personatges que viuen l'últim dia de les seves vides junts. Aquesta història es desenvolupa al llarg dels anys setanta, a la sala d'una beneficiència on, abans d'acomiadar-se, ens relaten les seues vivències a la guerra civil espanyola. Aquesta obra és la feina de molta gent, com podem veure a la fitxa artística i tècnica que repartien a l'entrada del teatre
Més informació