El caixó desastre

Córrer. Corre com si fos l'última vegada que pogués fer-ho. Fugir. Fuig com si l'estrany monstre que el segueix anés a arravatar-li la vida. I bota, i torna a córrer. I es fa gran, i es fa menut. I puja a un altre nivell per dalt del sòl mateix amb l'objectiu de desaparèixer de davant la tossuda criatura. Mil-i-una piruetes no fan possible que la fera atrape al subjecte en qüestió. Tal vegada perquè no se n'ha adonat que hi havia un esglaó, el qual l'ha fet caure al terra. Un insignificant esglaó. I caracteritze d'aquesta manera el petit alçament de terra perquè després de fer front a múltiples i difícils obstacles, amb un insignificant esglaó, permeteu-me la redundància, el eficaç subjecte mor. I què menys que desitjar la mort quan les coses no li han eixit com en les seves expectatives?  Per sort o per desgràcia, la mort d'aquest subjecte en qüestió és una mort que molts voldríem patir. El personatge mor per tornar a fer el mateix camí, costerut

Pocs dies enrere, passejant pel poble, vaig poder observar com l'única preocupació d'un noi d'uns vuit anys d'edat, era mirar-se els genolls per si se'ls havia fet malbé. Hi ha dies en els que m'agradaria que coses com aquestes foren la meva única preocupació. Dies en els que l'obligació no existís. Dies plens d'alegries, de diversió, de tota la vesprada fora de casa. Dies en els que tornés a tenir vuit anys. Perquè, en realitat, no estaria tan mal tornar a ser petit. Que contradictori, no? Mentre els xiquets desitgen tenir vida d'adult, els adults desitgen tornar a ser uns xiquets i oblidar-se per una estona, de la rutina monòtona que els inunda. La qüestió és no estar mai conforme; pur egoisme... o pura necessitat?

Et trobes tranquil·lament sota l'aigua cristal·lina de la mar, baix la llum del sol protector, deixant-te portar pels moviments inerts del vaivé de les ones, fins que de sobte, sents com el teu cos s'agita bruscament. L'aigua comença a bullir, a tenyir-se de blanc, com el llençol tapant el llit del recent difunt. Et banya la cara, penetrant-te als ulls, deixant-te cec, sense poder veure res més allà de la foscor absoluta. Et sents atrapat, envaït per la massa líquida del teu voltant. Notes un pes damunt teu, sota el cap, puta gravetat, per què no? que no et deixa eixir a l'exterior. Intentes fer-lo fora amb ajuda de les teves mans i braços, enredant encara més l'embolic creat. És inútil. De sobte veus una llum, tímida, que va desapareixent poc a poc. T'afones, sent presoner dels teus actes irracionals. T'afones, endinsant-te dins l'obscuritat absoluta. T'afones, sense pensar en aliar-te amb l'enemic. T'afones.

Hi ha vegades a la vida en les que les persones som incapaces de veure si el que fem afecta a algú del nostre voltant. En aquests moments, el nostre egoisme aplega fins a tal punt que tothom està ple de merda, de la teua merda. De vegades, en canvi, no és l'egoisme, sinó simplement les circumstàncies pròpies en les que es troba el subjecte. Tot passa pel nostre cap, subconscient, cervell, wherever , corrent, pegant passes agegantades, volant, disparades, sense rumb, sense destí, sense saber d'on venen ni on van. Aleshores, si les nostres idees no estan disposades a calmar-se i ordenar-se, com pretén la societat que pensem en els demés si els que estem vivint l'absolut infern som nosaltres propis? De vegades no pensar en els demés no és egoisme, sinó falta de pensar en un mateix. Perquè al cap i a la fi, la vida es gaudeix amb l'ajuda de la felicitat plena que, primer, ha de tindre un mateix per a poder-la contagiar als demés.

La vida, i perdoneu-me l'expressió, és molt puta. Sí, ho és. Un dia qualsevol, estàs celebrant èxits que has sembrat, divertint-te amb gent encantadora, i a l'endemà, estàs afonat. La gent major sempre ha dit que les coses bones de la vida s'han de guardar en el record, però de les dolentes mai n'han dit res. Tothom sap que aquestes coses bones, són les que ens ajuden a madurar i a ser persones fortes en un futur, però... les dolentes també. Aleshores què hem de fer? Afonar-nos en els records que ens aporten tristesa pensant que algun dia ens maduraran com si de maduixes ens tractàrem? O viure en la ignorància de trobar en ells algun punt positiu que ens ajude a no passar-nos la nit fosca i solitària plorant? Per ara, la millor opció és la segona. Enfosquir-nos en la nit i canviar mentalment el present, fent d'ell el que un vol. Així tothom content, al menys per la façana...

Avui ja fa dos vegades vint dies que vaig estar a un poble anomenat Pego, que vol dir que fan cops, però no diu a qui. Escric aquest record, encara que és prou difícil, perquè ja tinc vint vegades quatre anys i puc ben dir que quasi ho he perdut tot, fins la memòria. La gent natural d'aquell poble, i no sé si m'explique amb això de natural car de natural tenien gairebé poc, eixia de les cases mentre el Sol s'anava ponent a la banda de Tlacopan. Era el dia sis vegades cinc menys ú del mes de març segons el compte del Vell Astlan, car ells diuen març com nosaltres diem Ceh, i encara no sé si això de natural queda ben clar. Quan el Sol s'havia posat totalment per les escletxes de pedra, pels carrers del poble de Pego se sentien com trons. Vaig pensar que el Déu Huracán els havia tramés la mateixa inundació que els havia enviat als meus avantpassats per ser tan poc naturals. Això de natural és d'un altre tros que ve més endavant i ja serà dit amb bones par

Quin honor més gran. Gràcies. LLOPIS GUARDIOLA, Tomàs:  Hi ha morts que pesen cent anys. 3i4. Narratives. València, 2013. En primer lloc, m'agradaria començar donant la meua opinió personal sobre aquesta novel·la. No ho fet mai en cap dels meus anteriors comentaris, però crec que és un cas especial. Mentre llegia  Hi ha morts que pesen cent anys , he anat adonant-me  que aquesta novel·la és el recull de les característiques que han fet triomfar les millors novel·les de la literatura catalana. Un exemple és que Tomàs Llopis ha tingut la capacitat, com ho va fer Enric Valor en el seu 'Cicle de Cassana', d'introduir i de descriure prop de seixanta personatges d'una manera en què perdre el fil del que està ocorrent és quasi impossible. Un altre exemple que reforça aquesta afirmació és la utilització del record com a tema principal de la novel·la. Bearn o la sala de les nines  de Llorenç Villalonga utilitza el mateix tema principal. Un últim exemple és l'a

No te conoce el toro ni la higuera,  ni caballos ni hormigas de tu casa.  No te conoce tu recuerdo mudo  porque te has muerto para siempre.  No te conoce el lomo de la piedra,  ni el raso negro donde te destrozas.  No te conoce tu recuerdo mudo  porque te has muerto para siempre.  El otoño vendrá con caracolas,  uva de niebla y montes agrupados,  pero nadie querrá mirar tus ojos  porque te has muerto para siempre.  Porque te has muerto para siempre,  como todos los muertos de la Tierra,  como todos los muertos que se olvidan  en un montón de perros apagados.  No te conoce nadie. No. Pero yo te canto. Yo canto para luego tu perfil y tu gracia.  La madurez insigne de tu conocimiento.  Tu apetencia de muerte y el gusto de su boca.  La tristeza que tuvo tu valiente alegría.  Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,  un andaluz tan claro, tan rico de aventura.  Yo canto su elegancia con palabras que gimen  y

Right from the start, you were a thief, you stole my heart and I your willing victim. Just give me a reason, just a little bit's enough. Just a second we're not broken just bent and we can learn to love again...

Fa uns dies, la meua germana anà al Corte Inglés per comprar un llibre. Després de passejar-se tots els corredors de la secció 'libros' i després de visitar-hi totes les prestatgeries, en trobà una plena d'aquest exemplar que buscava, però la seua sorpresa no fou trobar-lo, sinó que aquests estaven, tots, en espanyol. La meua germana decidida, buscà una dependenta i li preguntà que si no tenien aquest mateix llibre en català, la seua versió original. L'empleada del Corte Inglés li digué, en castellà: ve y mira en la estantería de libros en catalán.  La meua germana assimilà amb el cap i la buscà... però, per si no s'havia trobat amb prou sorpreses, veié una prestatgeria diminuta amb quatre llibres en català, en la qual no es trobava el que ella volia. I torne a repetir que el llibre que la meua germana estava buscant era la versió original. Que va fer ella? Doncs se n'anà a casa mosquejada i, malauradament, sense el llibre que buscava, perquè l'

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven. El monstre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac. I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, perquè deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres. Però heus aquí que un

Tornarem a ser grans, hi tornarem, quan sortim d'aquesta tempesta, que amaguem rere rostre indiferent, que cou i ens fa sentir que tornarem...

El passat és la base del present, és a dir, els moments que han ocorregut en un passat són els fonaments de l'actualitat. El passat ajuda a crear una vida correcta, sense errors, encara que el que ocorre per ajudar-te no és sempre bo. La vida sempre et dona oportunitats, però et deixa la llibertat d'escollir la correcta o la incorrecta. La que t'ajudarà de seguida o la que t'afonarà durant uns instants, però que et servirà com a correcció si saps detectar l'error. Moltes vegades ens centrem en aquest error, ens calfem el cap i plorem per ell. Moltes d'eixes vegades no volem adonar-nos-en de què tot el que ocorre en la vida té una part aprofitable. Sols ens aturem en el passat, o l'error, i no ens deixem, a nosaltres mateix, avançar. L'aturament en el passat i el no-avanç és un símbol de covardia, perquè no ens afrontem amb la vida. Tots sabem que és dura, però si ens afonem amb el primer esglaó, es converteix en una espiral sense fi, d'on és be

Summer has come and passed. The innocent can never last. Wake me up when September ends. Like my father's come to pass. Twenty years has gone so fast. Wake me up when September ends...

La hipocresia de la gent moltes vegades plega a uns extrems preocupants. Tots volen ser tolerants i tindre una ment oberta a qualsevol tipus de cultura o forma de vida, però en realitat molt pocs ho són de veres. En el fons s'empenyen en posar etiquetes a tot. Amb el terme 'etiquetes' vull dir malnoms deguts a la seua pròpia cultura, diferent a la nostra, o simplement a característiques físiques o socials que no estan a la moda. Aquestes etiquetes també es solen anomenar prejudicis i encara que molta gent no accepte que en té, en té. El simple fet de posar una etiqueta a algú és el denominar a una persona pel fet de ser diferent, i això no és motiu de discriminació ni de adquisició de malnoms, perquè tots som persones a pesar de que cadascú prové d'un lloc, posseeix una cultura, una forma de vida o unes característiques diferents. Aquestes etiquetes que no pare de reiterar en aquesta entrada, quasi sempre les posem sense conèixer a la persona a la que li les posem.

FUSTER I GUILLEMÓ, Jaume: La mort de Guillem. Editorial 3i4. Col·lecció Narratives. València, 1996. Per a començar, he de dir que m'ha agradat molt aquesta novel·la perquè, a més que és molt fàcil de llegir, la seua trama m'ha atrapat des del principi. Per una part, m'agradaria destacar la valentia de Fuster a l'escriure un fet amb tanta repercussió social, ja que escriure una novel·la sobre un assassinat que ha passat en la vida real, impressiona molt i si ho fa d'una manera tan explícita i detallada, encara més. I és que m'ha sorprès molt la precisió de l'autor al descriure els moments més durs de la novel·la, perquè ha sigut molt franc a l'hora d'aportar als fets eixa crueltat pròpia d'un assassinat. A més, m'ha agradat la seua precisió a l'hora de narrar els pensaments i sentiments dels protagonistes.  M'ha paregut una feina molt complicada la que ha realitzat , perquè Jaume  [Fuster]  ha convertit una sèrie de documen

En una de les assignatures de l'institut d'ensenyament secundari públic al que vaig, m'han ensenyat, entre altres moltes coses, que la cultura ha canviat l'aparença i realitat del nostre planeta. M'han fet entendre que l'herència cultural fa possible l'evolució del coneixement, l'ètica i les estructures socials. M'han dit que aquesta herència sols és possible per a l'ésser humà. Mentre a mi m'han estat ensenyant açò, en una escola pública, com he dit abans, el govern que ens governa, valga'm la redundància, ha volgut llevar l'assignatura de tecnologia en batxiller i eliminar els batxillers artístics. No sé el que aquest govern vol aconseguir amb aquests fets, però el que jo pense és que ens vol retallar la cultura, entre tants altres drets bàsics. És molt greu que ens retallen en educació i sanitat, és clar, però que ens retallen en cultura també és inhumà. En realitat, sí que sé el que volen aconseguir amb aquestes supressions: r

Sembla increïble que hagem d'esperar un dia a l'any per demostrar l'afecte que sentim cap a aquelles persones que tant estimem. Sembla increïble que amb els tres cents seixanta-cinc dies que tenim a l'any, no tinguem prou temps per dir-li a la/al nostra/e estimada/t que el volem. I és que resulta molt impactant que la societat haja creat un dia que consistisca en regalar-nos flors, bombons o qualsevol altra tonteria. Millor dit, i em corregisc: resulta impactant que les multinacionals hagen creat un dia que consistisca en regalar-nos flors, bombons o qualsevol altra tonteria per guanyar més diners dels que tenen, i que nosaltres els ho permetem. Pense que hem de tenir suficientment personalitat per no deixar-nos menjar pel món del consumisme. Mai és tard per demostrar-li a la teua parella o, simplement, als teus amics, amb un sol gest, el que sentim per ells. Perquè de vegades, una abraçada és millor que mil caixes de bombons. Deixem de ser tan materialistes i comen

La societat ha de tenir una base, encara que siga petita, de la història del seu país. Ha de conèixer els fets bons i roïns, que ha donat lloc la societat que tenim en l'actualitat. Per això, hi ha l'assignatura d'història en l'escola, aleshores, que algú li diga al nostre govern actual que no fa falta tornar a aquells anys, al passat. A aquells anys vull dir als temps on la societat no tenia el dret a una educació pública i de qualitat. Als temps on la gent que tenia la sort d'estudiar, havia d'estudiar una carrera imposada encara que li agradés o no, és a dir, no tenia dret a escollir. Aquells temps on la societat estava clarament dividida en la gent que tenia diners i la gent que es moria de fam. Aquells temps de tristesa nacional.  No fa falta tornar a aquells anys de dictadura, on el que volien quatre persones, ho havien de voler tots els ciutadans. Perquè cada persona és lliure de la seva vida i, per exemple, no hem de deixar d'estudiar perquè

A qui no li agradaria tornar a ser un xiquet? A qui no li agradaria tenir una altra vegada l'innocència d'un nen petit? Ser un xiquet és màgic: és passar d'un sentiment a un altre en una mil·lèsima de segon, és passar-ho bé amb un objecte insignificant, és gaudir del moment i del lloc on estàs, és l'indiferència davant dels errors. És, en conclusió, gojar de la vida sense importar-te el que et diu la teua consciència, el teu 'Pepito Grillo'. Un xiquet es passa el dia i la nit jugant, rient i gaudint, però siguem realistes: un adult no pot passar-se el dia jugant, té moltes obligacions que dur a terme i molts horaris que no li ho permeten... però sí que pot trencar aquestes barreres i passar-se'l gaudint del que fa, descobrint coses noves dia a dia, aprenent a assimilar els errors... Intentem traure el nostre xiquet tots els dies, perquè així, més tard o més prompte, trobarem la nostra felicitat plena.

LOZANO LERMA, Josep:  El Mut de la Campana.  Edicions Bromera. Col·lecció L'eclèctica. Alzira, 2003. En primer lloc, voldria anomenar que el tema principal d'aquesta novel·la és el cristianisme. Aquesta doctrina ha sigut el fil conductor de la sèrie d'esdeveniments que ocorren en el llibre de principi a fi. Lozano pretén mostrar-nos, i ho aconsegueix d'una molt bona manera, que aquesta religió era l'única forma d'entendre els fets que ocorrien en l'època, és a dir, la seua importància en aquella societat. També m'agradaria destacar les descripcions de l'autor sobre la València barroca del segle disset. Josep  [Lozano]   presenta una ciutat plena d'esdeveniments com morts, assassinats, crematoris en públic de gent atea, d'una manera descriptiva i crua, és a dir, sense deixar-se ni un detall per descriure però mai perdent el sentiment que requereix la situació. Una altra característica lèxica de l'autor d'aquesta obra és la possessió de

Hi han dies en els que desitjaries no haver-te alçat del llit. Hi han dies en els que no hagueres eixit de casa pel simple fet de no interactuar amb ningú. Hi han dies que la tristesa s'apodera del teu cos i de la teua ànima fins el punt de no ser res més que un cos mogut per la rutina. Hi han dies, molts dies, en els que penses que el món no està de la teua part. Sempre, però, hi ha gent pitjor que tu i que veu la vida amb més positivitat. Gent amb pocs recursos que desitja viure eixe dia com si fóra l'últim, que potser ho siga. Gent que veu la mort de prop però, tot i això sempre té una espurna d'il·lusió i esperança als ulls. Gent que sap, verdaderament, el què vol dir la paraula sofriment però que, a pesar d'això, gaudeix i lluita de i per cada minut de la seua vida. I nosaltres, mentrestant, queixant-nos perquè no volen posar-nos internet al mòbil. At the end of the day you're another day older and  colder a nd there's nothing that anyone's giving

Moltes vegades en la nostra vida fugim dels problemes i preferim deixar-los córrer, amagar-nos en el nostre món i reprimir els nostres sentiments. Moltes vegades no diguem el que pensem per deixar les coses com estan, com sempre han sigut i com sempre seran, si no fem res per canviar-ho. L'amagar els nostres pensaments no té res positiu. Sols fa que l'ànima d'un mateix vaja rosegant-se poc a poc, molt a poc a poc, fins arribar a no sentir res ni per un mateix ni pels demés. Moltes vegades val la pena, encara que després et miren amb cares rares, dir el que penses i quedar-te satisfet perquè ho has fet; sí, ho has fet, sense patir en el que diran els demés. Perquè aquests 'demés' que no et recolzen quan expresses els teus sentiments, pensaments o opinions, són en veritat els amics paper, per anomenar-los d'alguna manera, que estan en la nostra vida. Aquells que, amb una petita bufada de vent, s'esfumen sense adonar-te'n gairebé que han passat per ella.

Estiguin bonets... Aquesta expressió d'acomiadament barceloní ha sigut el meu dia a dia o, millor dit, el meu dijous a dijous des del setembre de 2011. Recorde ben bé com començà tot: nou curs. Primer dia. Noves cares. Reincorporació. Saluts. Abraços. Tots seguts fent un cercle. El director va a parlar, si nosaltres li ho permetem. Aquella veu tan peculiar, que causa respecte si no la coneixes, deia que anàvem a fer una nova obra. La segona obra... la primera com a grup. Una obra llarga, complexa, amb una escenografia que preparar, amb un atrezzo que fer. Tots estàvem molt emocionats. Qui seria qui? Eixa era la qüestió. El director no ens ho va voler dir. Dues setmanes després, quan, en teoria, ens havíem d'haver llegit l'obra, ens ho digué. Més emoció encara. Aquell dia va començar tot: la compaginació de l'estudi teatral i el de l'escola, la creació d'aquell personatge que, més avant, havíem d'interpretar. Nervis, estrès, treball dur, alegries, convivènc

Odie la gent materialista que sols desitja entretenir-se i divertir-se i no es preocupa per la gent del seu voltant. Odie aquesta gent si aquest sentiment d'ajudar als demés, és a dir, d'aconseguir el benestar de la societat, està en les seues mans i no fa res per assolir-lo. Els odie encara més perquè aquesta gent són el govern baix el mandat del qual m'ha tocat viure, on sols han sabut construir un circuit de Fórmula 1 o una petxina gegant a València que ha costat milions i, per sort o per desgràcia, s'obri poques vegades a l'any, o, per exemple, un aeroport a Castelló que també ha costat milions i, per sort o per desgràcia, per allí no passa ni Peter. Aquesta gent es mereix aquest odi, però ara se'n mereix una miqueta més, perquè conforme està el poble; un exemple que em ve al cap, que he vist per les notícies i m'ha sorprès molt és que han llevat els serveis d'urgències nocturnes a pobles habitats de gent major, on l'hospital més prop està a mi

Done-li, a la bella Barcelona, les bones nits i diga-li, de part meua, que algun dia ens tornarem a veure. Maria Seguí. 

Què boig el món, que no té cap sentit... i em fa pensar: no sé què hi faig aquí. Què boig el món, que no el puc entendre mai... ja pots lluitar amb constància, que un dia et fot un cop que et deixa sol al principi del camí. Diuen... que al món.. s'hi ve a patir.  

E jo, forçat d'aquest món seré eixit, tot lo meu mal serà vós no veer. 

-Toc, toc. -Qui és? -La Mort.                                           La mort ve descalça;                                           quan se'n va duu socs                                           que van fent                                           cloc... cloc... cloc... cloc... -Toc, toc. -Qui és? -Toc, toc. -Qui és? -Toc, toc. -Qui és? -Toc, toc. -Qui és?  Qui és?  Qui és? cloc... cloc... cloc... cloc... ( La nit , 1956. O.C.I, 1972)

Quan sento que tot s’ha acabat,  que no sé aixecar el cap, que  no tinc forces per continuar cap  endavant...  Quan sento que m’he fet petit,  que ja no crec en mi,  que el món  continuaria igual si jo no fos aquí. Llavors m’esforço en recordar   la teva cara al meu davant,  la meva orella escoltant  la teva veu baixet parlant,  dient que guanyar-me el destí  només dependria de mi  i vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant. Respira, espera,  aixeca’t sense pressa, i nspira, refes-te,  la vida al món t’espera.