Imitant l'estil d'Opòton
Avui
ja fa dos vegades vint dies que vaig estar a un poble anomenat Pego, que vol
dir que fan cops, però no diu a qui.
Escric aquest record, encara que és prou
difícil, perquè ja tinc vint vegades quatre anys i puc ben dir que quasi ho he
perdut tot, fins la memòria.
La
gent natural d'aquell poble, i no sé si m'explique amb això de natural car de
natural tenien gairebé poc, eixia de les cases mentre el Sol s'anava ponent a
la banda de Tlacopan. Era el dia sis vegades cinc menys ú del mes de març
segons el compte del Vell Astlan, car ells diuen març com nosaltres diem Ceh, i
encara no sé si això de natural queda ben clar.
Quan
el Sol s'havia posat totalment per les escletxes de pedra, pels carrers del
poble de Pego se sentien com trons. Vaig pensar que el Déu Huracán els havia
tramés la mateixa inundació que els havia enviat als meus avantpassats per ser
tan poc naturals. Això de natural és d'un altre tros que ve més endavant i ja
serà dit amb bones paraules quan serà arribada l'hora.
Vaig
saber que Huracán no estava furiós quan vaig veure que la tribu del poble de
Pego no tenia por, ni fugia, ni es refugiava, tots estaven enderiats mirant
persones rarament vestides i amb el cap acabat en punta. Deu i mig deu persones
vestides d'aquella estranya manera, però sense el cap de punta, portaven als
muscles altres persones que vaguen per La Casa Sense Portes ni Finestres, que
és manera de dir que eren mortes, perquè ni tancaven els ulls, que amb això
vull dir que no es movien, car tancar els ulls no es pot evitar si ets viu.
Vam
preguntar què era allò i solament ens van dir que setmana santa. Aleshores vaig
pensar que aquelles persones vagants per La Casa Sense Portes ni Finestres, que
portava la gent sense el cap de punta als seus muscles, no eren persones
naturals, ans eren sants, però feien por de tan sants.
A
l'endemà vam abandonar aquell poble anomenat Pego, car temíem el càstig del deu
Huracán per exhibir sants morts pels carrers del poble.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada