La maledicció familiar dels Facadell...


LLOPIS GUARDIOLA, Tomàs: Hi ha morts que pesen cent anys.
3i4. Narratives. València, 2013.

En primer lloc, m'agradaria començar donant la meua opinió personal sobre aquesta novel·la. No ho fet mai en cap dels meus anteriors comentaris, però crec que és un cas especial. Mentre llegia Hi ha morts que pesen cent anys, he anat adonant-me que aquesta novel·la és el recull de les característiques que han fet triomfar les millors novel·les de la literatura catalana. Un exemple és que Tomàs Llopis ha tingut la capacitat, com ho va fer Enric Valor en el seu 'Cicle de Cassana', d'introduir i de descriure prop de seixanta personatges d'una manera en què perdre el fil del que està ocorrent és quasi impossible. Un altre exemple que reforça aquesta afirmació és la utilització del record com a tema principal de la novel·la.Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga utilitza el mateix tema principal. Un últim exemple és l'aparició d'un personatge un tant estrany i místic, que prediu el futur i adverteix dels perills que ocorreran. Aquest mateix personatge l'utilitzà Josep Lozano en 'El mut de la campana'. La introducció d'aquests personatges dóna la incertesa necessària per a seguir llegint i per a veure com continua la novel·la. Pense que és un bon recurs.

Per una altra part, m'agradaria destacar la descripció que fa Tomàs Llopis de la societat de l'època. Com a bona novel·la històrica, ho ha de fer obligatòriament, això. Però m'ha sorprès com, per exemple, li ha donat la importància que li pertocava al camp, ja que en aquella època, era un factor que influïa molt en la supervivència del poble, entre altres. També m'ha semblat curiosa la creença popular que ha introduït l'autor en la novel·la: religió, dites, refranys... La utilització d'aquests recursos ajuda a entendre d'una manera més fàcil el que pensaven en aquells temps.

Una altra característica que m'agradaria destacar de Hi ha morts que pesen cent anys és el detall exacte dels llocs on ocorren tots els fets. M'ha impressionat molt com Llopis ha detallat des de la València fins al Beniarbeig del segle XVII, passant per tots els poblets, camins, rutes, muntanyes i coves del lloc. El que m'impressiona no és sols això, sinó la capacitat que ha tingut d'imaginar-se com eren aquests llocs quatre segles enrere. Una feina complicadíssima que Tomàs Llopis ha sabut aconseguir amb èxit.

Per últim, m'agradaria destacar la trama discontínua d'aquesta novel·la. Tomàs Llopis ha utilitzat l'anticipació, l'el·lipsi, la simultaneïtat i la retrospecció per a atrapar el lector. Aquests recursos proporcionen, com ho fa el personatge místic i estrany, un punt d'incertesa que sempre et deixa amb ganes de més, fins al final.

El vocabulari utilitzat per l'autor m'ha semblat laboriós, crec que poques voltes en totes les 326 pàgines que té la novel·la ha repetit un adjectiu. També he de dir que alguna que altra vegada, m'ha paregut una mica difícil d'entendre. Però res que no es puga solucionar amb un bon diccionari.

En definitiva, i ja per concloure, pense que aquesta novel·la és una oportunitat que ens dóna Tomàs Llopis de conèixer la història del nostre país i de les nostres arrels. A més, d'una manera més indirecta, ens ajuda a adonar-nos que hem de lluitar pel que volem i desitgem. Sobretot en els temps que corren, perquè entre l'època en què està ambientada la novel·la i l'actual hi ha un gran paral·lelisme. Per això, hem d'aprendre dels protagonistes i aplicar-nos-ho, així podrem canviar moltes coses del present.

Jordi Garcia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Temps"

"Qui sopa?"

"Màgia"