El temps, que és el que ho cura tot, també és el que ho emmalalteix, perquè el temps són els moments i els sentiments que donen pas a la pròxima eternitat, desencadenant més malaltia; la que ho cura tot.
Avui em sent obligat a escriure en aquest humil bloc, que Marabú Teatre, companyia amateur fundada a Gandia l'any 2004, ha d'estar ben orgullosa. Sí, estic completament convençut d'aquesta afirmació que acabe de fer. Crec que aquest grup ha d'alçar obligatòriament el cap ben alt i assumir que, una vegada més, s'han superat. I bé, potser que ho diga jo no ho fa reconeixedor dels seus mèrits, però necessite compartir amb vosaltres la meravellosa obra que he pogut gaudir avui a l'auditori del Real de Gandia: El blau, la roja i el verd . El blau, la roja i el verd narra la història d'uns personatges que viuen l'últim dia de les seves vides junts. Aquesta història es desenvolupa al llarg dels anys setanta, a la sala d'una beneficiència on, abans d'acomiadar-se, ens relaten les seues vivències a la guerra civil espanyola. Aquesta obra és la feina de molta gent, com podem veure a la fitxa artística i tècnica que repartien a l'entrada del teatre
Ara que s'acosta el nadal -per no dir que ja el tenim xafant-nos els talons- la paraula temps és la més usada entre totes les persones del món mundial. Time, Zeit, temps, tiempo, čas, 時間... la qüestió és referir-se a ell i no d'una manera agradable, precisament. Els mesos de desembre i gener són mesos d'anar angoixat, buscant regals d'amics invisibles d'última hora, preparant deliciosos sopars, dinars i postres per sorprendre la família, estudiant per als p**** exàmens universitaris... que insignificant és un segon. No obstant, ens esclavitza. I molt. Ho fa d'una manera molt senzilla, tant que ni ens adonem. Ens és tan quotidiana com la mateixa respiració o el batec d'un cor. Bum, bum , bum, bum . Tic, tac , tic, tac . Ens pressiona a fer les coses i, de vegades, a deixar-ne moltes altres de costat, a despreocupar-nos-en. Momo ho sabia ben bé això i està disposada a contar-vos el seu punt de vista aquest dissabte.
FUSTER I GUILLEMÓ, Jaume: La mort de Guillem. Editorial 3i4. Col·lecció Narratives. València, 1996. Per a començar, he de dir que m'ha agradat molt aquesta novel·la perquè, a més que és molt fàcil de llegir, la seua trama m'ha atrapat des del principi. Per una part, m'agradaria destacar la valentia de Fuster a l'escriure un fet amb tanta repercussió social, ja que escriure una novel·la sobre un assassinat que ha passat en la vida real, impressiona molt i si ho fa d'una manera tan explícita i detallada, encara més. I és que m'ha sorprès molt la precisió de l'autor al descriure els moments més durs de la novel·la, perquè ha sigut molt franc a l'hora d'aportar als fets eixa crueltat pròpia d'un assassinat. A més, m'ha agradat la seua precisió a l'hora de narrar els pensaments i sentiments dels protagonistes. M'ha paregut una feina molt complicada la que ha realitzat , perquè Jaume [Fuster] ha convertit una sèrie de documen
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada