El caixó desastre

Avui he pogut adonar-me que el terme comunicació està perdent totalment el seu significant. L'essència de la paraula, la idea de comunicació que diria Plató, s'està corrompent. El refresque, per si les mosques: De vegades, com és el cas que m'ha ocorregut en les últimes setmanes, l'acció de transmetre un missatge es compleix. No obstant, la relació i la interacció social que s'ha d'establir entre les persones que emeten i reben el missatge és nul·la.  És com, per exemple, dos professors que imparteixen una mateixa assignatura a una mateixa classe d'una mateixa escola universitària. Els conceptes estan clars però la seva incomunicació els impedeix, o m'atrevisc a dir que els permet, fer que els alumnes es tornen bojos perquè cada vegada que es demana una correcció es diuen coses totalment diferents per part de cadascú. Serà que no hi ha tipus de comunicació. I amb això ho dic tot, si sabeu què és la comunicació.

Allí es trobava. Ancià, indefens i poruc. Feia dies que l'havien prostrat en aquell llit mecànic que només s'adreçava quan venia l'auxiliar d'infermeria amb una safata plena d'alguna cosa per emportar-se a la boca, i baixava quan se n'anava. Simple rutina, si se'n pot dir així. Des que estava ingressat, la soletat romania sentada al silló de la seva dreta, jugant a qualsevol joc del mòbil, atenta per si algú la reclamava per alguna aplicació de missatgeria instantània. L'olor a silenci inundava el blanc habitacle. Els pobres rajos de llum que es feien pas entre les persianes de metall flonjo, el feien recordar un passat llunyà, quasi inexistent. Alguns espectres d'alegries personificades passaven pel seu davant, deixant un rastre de malenconia del que no va poder desfer-se. El traslladaven a paisatges de colors de gran transparència, quasi inalbirables. Va retirar l'humida mirada de la finestra, el cap no el podia moure, i la va fixar en un punt