El caixó desastre

Córrer. Corre com si fos l'última vegada que pogués fer-ho. Fugir. Fuig com si l'estrany monstre que el segueix anés a arravatar-li la vida. I bota, i torna a córrer. I es fa gran, i es fa menut. I puja a un altre nivell per dalt del sòl mateix amb l'objectiu de desaparèixer de davant la tossuda criatura. Mil-i-una piruetes no fan possible que la fera atrape al subjecte en qüestió. Tal vegada perquè no se n'ha adonat que hi havia un esglaó, el qual l'ha fet caure al terra. Un insignificant esglaó. I caracteritze d'aquesta manera el petit alçament de terra perquè després de fer front a múltiples i difícils obstacles, amb un insignificant esglaó, permeteu-me la redundància, el eficaç subjecte mor. I què menys que desitjar la mort quan les coses no li han eixit com en les seves expectatives?  Per sort o per desgràcia, la mort d'aquest subjecte en qüestió és una mort que molts voldríem patir. El personatge mor per tornar a fer el mateix camí, costerut

Pocs dies enrere, passejant pel poble, vaig poder observar com l'única preocupació d'un noi d'uns vuit anys d'edat, era mirar-se els genolls per si se'ls havia fet malbé. Hi ha dies en els que m'agradaria que coses com aquestes foren la meva única preocupació. Dies en els que l'obligació no existís. Dies plens d'alegries, de diversió, de tota la vesprada fora de casa. Dies en els que tornés a tenir vuit anys. Perquè, en realitat, no estaria tan mal tornar a ser petit. Que contradictori, no? Mentre els xiquets desitgen tenir vida d'adult, els adults desitgen tornar a ser uns xiquets i oblidar-se per una estona, de la rutina monòtona que els inunda. La qüestió és no estar mai conforme; pur egoisme... o pura necessitat?