Tot esforç té la seua recompensa...

Estiguin bonets...

Aquesta expressió d'acomiadament barceloní ha sigut el meu dia a dia o, millor dit, el meu dijous a dijous des del setembre de 2011. Recorde ben bé com començà tot: nou curs. Primer dia. Noves cares. Reincorporació. Saluts. Abraços. Tots seguts fent un cercle. El director va a parlar, si nosaltres li ho permetem. Aquella veu tan peculiar, que causa respecte si no la coneixes, deia que anàvem a fer una nova obra. La segona obra... la primera com a grup. Una obra llarga, complexa, amb una escenografia que preparar, amb un atrezzo que fer. Tots estàvem molt emocionats. Qui seria qui? Eixa era la qüestió. El director no ens ho va voler dir. Dues setmanes després, quan, en teoria, ens havíem d'haver llegit l'obra, ens ho digué. Més emoció encara. Aquell dia va començar tot: la compaginació de l'estudi teatral i el de l'escola, la creació d'aquell personatge que, més avant, havíem d'interpretar. Nervis, estrès, treball dur, alegries, convivència, noves amistats. Un fum de sentiments i vivències, bones i roïns, que ens han fet créixer com a persones i com a grup. L'intenció del nostre director.

Passà un any, encara assajàvem l'obra. Un any de feina que encara no havia segut suficient per 'parir' el nostre fill, com ens agradava dir a tots. Quatre mesos després, començàrem a perfilar els detalls de la nova obra. Els cartells de l'obra es podien veure pels establiments del poble. Més nervis, algunes discussions. Tothom estava més tens. Alhora estàvem més contents, amb il·lusió, amb ganes de que arribara el dia. I per fi: el dia onze de gener de 2013, el nostre fill ja estava gestat i ja era hora de donar a llum. Nervis, molts nervis. Tot estava a punt. El nostre director ens reunix a tots. Ens posem en cercle. Tanquem els ulls. Silenci. Respirem. Inspirem. Respirem. Inspirem. Respirem. Inspirem. Obrim els ulls. Ens abracem. Eixe moment és el que, en realitat, et fa sentir un grup. Un grup unit que ha estat treballant dur per portar un projecte a terme. Tothom llest. 22:15... comencem. Ens presenta, ell, el director, qui ha de ser, sinó? El que ens coneix ben bé. Ningú és qui ha de ser. Tothom és el seu personatge. I tothom està pendent dels demés. Com una família. Eixa és la intenció.

Xafem l'escenari. Deixem la nostra vida enrere. Perquè el teatre és això: deixar la nostra vida enrere, els problemes que ens fan patir, i gaudir del personatge que estàs interpretant, perquè encara que siga ficció, l'estimes. L'estimes molt, però molt.

Llum. Sona la música, tot comença. Hora i mitja després, encara que a mi em paregueren cinc minuts, tot s'ha acabat. Tot ha segut un èxit. El públic aplaudeix eufòric. Sembla que els ha agradat. Ho verifiquen amb els seus comentaris quan baixem de l'escenari i tornem a la vida real. T'alegres molt. Te n'adones de que ho hem fet molt bé. I en eixe moment, saps que això és el que val la pena. Treballar dur. Perquè tot, tot, té la seua recompensa. I Dijous Teatre l'ha aconseguida, la seua recompensa. Ser un gran grup que, en la seua primera obra, ha sembrat un petit èxit. Un èxit que, a pesar d'alguns xicotets errors, ens sentim ben orgullosos d'ell.

Per molts anys, Dijous Teatre, per molts anys...



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Temps"

"Qui sopa?"

"Màgia"