Dia mundial del teatre, ja...

Oriol és un noi d'un poble no massa lluny de Gandia, que un dia, abans d'un dinar que havia organitzat la seva classe, decideix passar per davant del teatre que, quan era menut, tant havia visitat amb l'escola. Aquell teatre, en l'escenari del qual havia somniat moltes voltes pujar-s'hi. Aquell teatre on havia compartit molts somriures amb els seus companys gràcies a la pluja d'emocions. Aquell teatre que havia perdut la llum de les lletres de la façana, com quan es descobreix el truc d'una actuació de màgia. Tot el que es podia veure era decepció, tristesa, impotència... tant en la façana del teatre Raval, com en la cara d'Oriol.

-Vull fer un brindis -aprofità Oriol davant la cara d'estranyesa dels companys. Vull brindar pels polítics i gent adinerada que amb els diners que nosaltres destinem a la nostra supervivència, fan màxima la seva vivència. Que amb els diners que nosaltres destinem a potenciar la nostra cultura, ells la fan impotent. Que amb els diners que nosaltres destinem a viure tranquils, ells ens angoixen... Per tots aquells polítics, i dic polítics referint-me a tota persona que hi tinga a veure, que tanquen fabriques no només de producció, sinó de somnis. Perquè tots necessitem llocs de treball, però també somnis. I ells ens ho arrabassen tot. Ara, brindem per ells ben fort, perquè si no els trenque la copa al cap -digué mentre alçava la copa i hi veia dins la inundació d'injustícia al món, perquè mentre el dia internacional d'alguna cosa que convé, es fa de tot per una possible millora, el dia mundial del teatre... es queda tot igual.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Temps"

"Qui sopa?"

"Màgia"