Analasi sintàctic

Mai no sabem el que tenim, fins que ho perdem.

Mai: adverbi de temps, de tot el temps que hem pogut passar junts i del que desitjaria que poguéssim passar, si el destí no fos tan cabró. Complement circumstancial de temps, a més. D'aquelles circumstàncies de la vida, que ens van permetre creuar els nostres camins.
No: adverbi de negació, aquella negació que m'ha passat pel cap tot just assabentar-me de la teva mort i que ha anat precipitant-se junt amb les llàgrimes de tristesa.
Sabem: verb i nucli de la proposició principal. Com tu, que vas arribar, en un moment o altre, a ser el nucli dels meus pensaments i preocupacions.
El que tenim: proposició subordinada substantiva en funció de complement directe. Tot tu. El que tenim, però que malauradament, algú ens ho ha arrabassat.
Fins que: nexe. Aquell que s'establí entre tu i jo gràcies a les teves simpàtiques i amoroses accions, que vas anar perdent fins avui que s'han esfumat junt amb la teva ànima.
Perdem: aquell verb que ens fa posseir una carència, a pesar de la nostra voluntat.

Tot junt: oració composta, com tu de carn, ossos i cor, el qual un dia com avui, va voler deixar de bategar, amb dues proposicions subordinades, com desitjaria que estigués la mort a la vida i que la poguéssim controlar al nostre desig, però una substantiva de complement directe i una altra adverbial de temps; tot aquell que ja no podré renyar-te i, a l'instant, demanar-te perdó...

Comentaris

  1. Gràcies, Tomàs. Allò que et marca a la vida sempre sol fer-te escriure coses boniques.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Temps"

"Qui sopa?"

"Màgia"