Banyada alegria

Plovia. Les gotes d'aigua esborronaven les fulles escrites i tacades de tinta, mentre deixaven anar els records d'aquells dies d'esforç. Tronava. Els estrepitosos sorolls li fuetejaven el cap com dies abans es precipitaven les seues emocions davant les fulles escrites i tacades de tinta. Llampegava. La descontrolada llum il•luminava la seva habitació com la làmpada que havia deixat entreveure les seves inquietes emocions nits anteriors.

Ell, no obstant, en aquell instant, romania quiet, immòbil, dins el seu llit, atent a tot aquell festival de precipitacions atmosfèriques que banyaven la terra eixuta, com anys enrere havia estat ell, i que li donaren a les petites llavors que s'hi trobaven, l'energia suficient per poder ser flors precioses.

Firmat per una persona agraïda a totes aquelles plutges d'aigua clara, que li han donat l'energia suficient a les seves llavors per poder donar un bon fruit avuidia.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

19.04.2017

Imatge
La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un
Més informació

Marabú Teatre

Imatge
Avui em sent obligat a escriure en aquest humil bloc, que Marabú Teatre, companyia amateur fundada a Gandia l'any 2004, ha d'estar ben orgullosa. Sí, estic completament convençut d'aquesta afirmació que acabe de fer. Crec que aquest grup ha d'alçar obligatòriament el cap ben alt i assumir que, una vegada més, s'han superat. I bé, potser que ho diga jo no ho fa reconeixedor dels seus mèrits, però necessite compartir amb vosaltres la meravellosa obra que he pogut gaudir avui a l'auditori del Real de Gandia: El blau, la roja i el verd . El blau, la roja i el verd narra la història d'uns personatges que viuen l'últim dia de les seves vides junts. Aquesta història es desenvolupa al llarg dels anys setanta, a la sala d'una beneficiència on, abans d'acomiadar-se, ens relaten les seues vivències a la guerra civil espanyola. Aquesta obra és la feina de molta gent, com podem veure a la fitxa artística i tècnica que repartien a l'entrada del teatre
Més informació