'Crítica a l'educació rebuda'

M'angoixa d'una manera notable la hipocresia de la gent davant la gran festa dels mercamorats, encara que no és això el que, en realitat, més m'hauria de preocupar en aquests moments. La conversió de la necessitat d'un dia per dedicar-se unes paraules dolces i uns moments tendres, a la necessitat d'un altre per incrementar els beneficis de les grans empreses em pareix preocupant. El materialisme al què estem involucrats ens ha fet esdevenir persones amb poc interès amb allò que en realitat necessitem, l'estima. Perquè en aqueixos moments en què necessitem una mà amiga que ens recolze, un ós de peluix que subjecta un cor amb alguna petita frase en un idioma que mai no és el nostre, no ens pot ajudar.

Paral·lelament, m'angoixa la conversió de la necessitat d'un dia per celebrar el dia dels enamorats valencians, dels nostres enamorats, a la necessitat d'un altre per celebrar el dia d'uns enamorats que ni tan sols comparteixen el nostre idioma. El que més em preocupa en aquest cas, és la falta de consciència cultural. És increïble com deixem que una cultura estrangera, extremadament potenciada per uns pocs beneficiaris, s'engoli la nostra pròpia. 

Deixem-nos de tonteries i celebrem el que és nostre, allò que ens pertany de debò. Perquè si no, aplegarà el dia en què ens llevaran la nostra pròpia televisió o en què els nostres cinemes només projectaran pel·lícules en idiomes que no són el nostre. I tanmateix, se sentiran orgullosos de fer-ho. Se sentiran orgullosos de destruir una cultura, una forma de vida, unes senyes d'identitat. Aquest dia... ha arribat?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

19.04.2017

Imatge
La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un
Més informació

Marabú Teatre

Imatge
Avui em sent obligat a escriure en aquest humil bloc, que Marabú Teatre, companyia amateur fundada a Gandia l'any 2004, ha d'estar ben orgullosa. Sí, estic completament convençut d'aquesta afirmació que acabe de fer. Crec que aquest grup ha d'alçar obligatòriament el cap ben alt i assumir que, una vegada més, s'han superat. I bé, potser que ho diga jo no ho fa reconeixedor dels seus mèrits, però necessite compartir amb vosaltres la meravellosa obra que he pogut gaudir avui a l'auditori del Real de Gandia: El blau, la roja i el verd . El blau, la roja i el verd narra la història d'uns personatges que viuen l'últim dia de les seves vides junts. Aquesta història es desenvolupa al llarg dels anys setanta, a la sala d'una beneficiència on, abans d'acomiadar-se, ens relaten les seues vivències a la guerra civil espanyola. Aquesta obra és la feina de molta gent, com podem veure a la fitxa artística i tècnica que repartien a l'entrada del teatre
Més informació