El caixó desastre

André Letria | Se eu fosse um livro Havia entrat en aquella llibreria centenars de vegades; de fet, era el pla al que més recorria en aquelles vesprades d’avorriment a la capital. A pesar de l’actitut rància dels que la visitaven, ell sempre sabia trobar el lloc on era capaç d’evitar recomanacions que no volia escoltar; sabia bé el que buscava i no necessitava la supèrbia de ningú per trobar-ho. Va ser en aquell lloc, aquella vesprada de novembre, on va trobar en una de les prestatgeries una novel·la màgica: un llibre amb una sinopsi com mai havia llegit abans, emmarcada en una contraportada senzilla, i una peculiaritat, les pàgines del seu interior estaven en blanc.

"La vida és tan fràgil com pensar, de manera certa, que esta nit soparàs. Tu, com tots, estàs segur que sí, per això quedes al Borough Market per fer-ho, però potser arriba algú que t'ho impedeix i llavors saps, segur, que mai no podràs tornar a fer-ho".

La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un

Avui, un cop més, la societat s'ha revolucionat després que Donald Trump , polític, presentador de televisió, empresari, escriptor i millonari estatunidenc, esdevingués el 45é president dels EUA. No és d'estranyar que la gent s'emprenye d'aquest fet, perquè moltes de les frases de l'actual càrrec més alt de la república federal americana -durant l'última campanya electoral i durant la seva vida en general- han atacat directament i sentenciosa la Declaració dels Drets Humans .  Paral·lelament, a Espanya, hui ha mort Cristina Ortiz, La Veneno , vedet, cantant i actriu porno espanyola, després d'estar uns dies en coma per un cop al cap a causa d'un accident domèstic, segons la Policia, mentre que fonts del seu entorn argumenten que va ser causat per una pallissa. També es rumoreja que la que va ser mussa de Pepe Navarro  tenia la intenció de suïcidar-se. Independentment d'això, hi ha un tema que totes dos notícies comparteixen i que afecta la s

Los Erasmus en Catalunya se sienten marginados . Article publicat pel periòdic on-line "e-notícies" el maig del 2013. L'inici de curs -o el dels seus tràmits, si més no- m'ha despertat una sèrie de dubtes (d'aquestos que alguns criden filosòfics) que seria una gran pena deixar en l'oblit. En primer lloc, m'agradaria parlar -o més bé escriure- sobre un tema relacionat amb l'idioma, a veure vosaltres què en penseu. Catalunya, que destaca per un polèmic panorama polític, és on es troba el centre on estudiaré aquest any; aquest, per l'inici de curs, realitzà dies enrere, en català, una xerrada d'interés sobre algunes assignatures. L'ex-director de l'escola va acabar la jornada, d'una manera molt inoportuna -tot cal dir-ho-, amb unes paraules que resumien l'encontre com un vergonyós acte, on havien assistit alumnes estrangers que no havien entés res del que s'havia parlat perquè tot el que havien escoltat havia estat en

I quan ho va fer, la innocent alegria d'uns van pagar la maliciosa estupidesa d'altres. #microconte