Nosaltres, els... poderosos

L'alegria que va inundar l'Estat espanyol -o la seua gran totalitat- el passat diumenge d'eleccions, des del meu punt de vista, ha anat convertint-se en una constant amargor que no deixa lliberar un somriure, sinó que obliga a fer un gest de desaprovació a cada titular de premsa que es llig.

En uns temps on la voluntat de canvi és evident, els polítics no es cansen de mentir-nos. "Nosaltres pensem amb els valencians i valencianes" he llegit per algún periòdic digital. Mentida. Perdoneu la sinceritat, però no em crec eixa afirmació. La voluntat de poder se vos escapa per les orelles. A uns més que altres, cal dir-ho tot. 

Els que volen el millor per a un poble amb tanta identitat com és el valencià, són els que van buscant pactes amb la dreta que tant mal li ha fet soterrant-la durant vint-i-quatre anys? O és que, en realitat, el que busquen és ocupar el màxim càrrec de la Generalitat? No era la seua intenció desfer-se del Partit Popular i del bipartidisme?

Cada vegada ens costa més creure en una política que es preocupa per la societat; i més encara en aquests casos. 

Com que aquests dies és la selectivitat, aprofite per recordar que Nietzsche valorava la voluntat de poder, però moltes vegades, en tota la història, ha estat mal interpretada. És aquest un nou cas de conversió d'aquesta voluntat en egoisme?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Temps"

"Qui sopa?"

"Màgia"