Fill de la lluna

El sol donava pas a l'obscuritat de la nit, exhibint l'eternitat de qui anhela sense por, amb la intenció de recordar l'existència del temor en aquelles memòries mullades, de color de malenconia, que il·luminen els carrers de la ciutat, cercant l'individu que plora, tristament i amarga, mentre va desfent-se de crits angoixats per una repressió botxí de les seves alegries, com l'ànima abandonada d'una persona que ha destil·lat el verí de la despreocupació en la seva vida.

La nit, jove i grandiosa, transcorria lentament, gaudint de l'espectacle dels estels, qui l'executaven imponentment, com cada nit, desitjant la clamor d'un nocturn públic que esperava fer la vetlla per alliberar-se dels seus prejudicis, sent partíceps de la primavera eterna; tots indiferents al sofriment de l'individu, qui immers en un moment d'ansietat, romania alliberant-se de tensions no desitjades que li posaven un enorme nus a l'estòmac i el feien perbocar amargament.

Les llàgrimes de l'individu, nedaven sobre la seua cara, estancant-se en els seus llavis, mentre el feien tastar el sabor de la tristesa i, alhora, llençar un crit eixordador al cel, com el que clama pietat, abatut per les adversitats. De sobte, la nit, aclaparada per l'estrident soroll, apartà la mirada de la funció estelar i bufà, protectora i maternal, un vent que va acaronar l'esperit del jove, i que va eixugar les seues llàgrimes de dolor, fent-lo sentir la seua majestuositat defensora que li va otorgar pau i tranquilitat per sempre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Temps"

"Qui sopa?"

"Màgia"