L'amore
L'església era totalment buida. El gemec dels bancs de madera que plenaven, de nord a sud, la nau central de l'edifici, envoltava en un gran silenci la suau mirada de la imatge de Sant Antoni, que penetrava en les ànimes dels peregrins quan anaven a visitar-lo per demanar-li importants canvis que ells mateix no havíen aconseguit dur a terme d'una manera física i racional en les seves vides. L'altura de les arqueries formeres deixaven entreveure dues naus laterals de menor altura, una a cada costat de la nau central que desembocava en un gran presbiteri decorat amb exquisides pintures iconogràfiques, la qual cosa permetia il·luminar d'una manera abundant el cos principal de l'església, encreuat per un transepte, amb tres naus també, que formava, en planta, una imponent creu llatina.
El silenci inundava també la sagristia, situada a l'est de l'edifici. Només un murmuri, de vegades, desprenia un aroma a soroll que s'esfumava immediatament, amb l'encens que s'havia fet servir, feia una estona, en un trist i amarg soterrament. Aquell remor provenia de dos frares que, front a la mort sobtada d'un jove marit del barri, a causa d'un accident de cotxe en una de les carreteres nacionals de la comarca, i del posterior suïcidi de la seva muller, no deixaven de parlar sobre l'amor.
-Les coses que es fan per amor, es fan més allà del bé i del mal -digué un dels dos interlocutors, caracteritzat per un bigot molt dens.
-Aleshores no s'hauria de jutjar la dependència que causa l'enamorament? Hauria de quedar-se l'amor en el llimb? Moltes vegades és el desig sexual el que actua, o ho ha fet, per nosaltres -incidí l'altre que fins aleshores havia intentat entendre la decisió de la jove de llevar-se la vida per la mort de la seua parella.
-El foc de l'amor encega l'individu, per aquest motiu ningú no hauria de ser jutjat pel que fa en nom d'aquest desig -replicaren els llavis del primer interlocutor.
-L'amor no hauria de ser catalogat com allò al que s'ha d'arribar totalment. No hauria de ser un objectiu a la vida -imposà el segon, recordant perquè decidí vestir-se amb hàbits franciscans per a la resta de la seva vida.
-Cadascú interpreta l'amor d'una manera i ningú va a imposar-se a l'altre; per això és tan subjectiu aquest sentiment -s'autoconvencé.
En aquell moment escoltaren, tots dos, el no-res i, mirant-se les ànimes amagades rere aquells ulls que havíen reprimit tant durant molt de temps, entengueren que l'amor, independentment a qui anés destinat, era tot allò: un silenci penetrant encenedor d'unes cendres ardents que cremen el cor de l'individu que el sent.
El silenci inundava també la sagristia, situada a l'est de l'edifici. Només un murmuri, de vegades, desprenia un aroma a soroll que s'esfumava immediatament, amb l'encens que s'havia fet servir, feia una estona, en un trist i amarg soterrament. Aquell remor provenia de dos frares que, front a la mort sobtada d'un jove marit del barri, a causa d'un accident de cotxe en una de les carreteres nacionals de la comarca, i del posterior suïcidi de la seva muller, no deixaven de parlar sobre l'amor.
-Les coses que es fan per amor, es fan més allà del bé i del mal -digué un dels dos interlocutors, caracteritzat per un bigot molt dens.
-Aleshores no s'hauria de jutjar la dependència que causa l'enamorament? Hauria de quedar-se l'amor en el llimb? Moltes vegades és el desig sexual el que actua, o ho ha fet, per nosaltres -incidí l'altre que fins aleshores havia intentat entendre la decisió de la jove de llevar-se la vida per la mort de la seua parella.
-El foc de l'amor encega l'individu, per aquest motiu ningú no hauria de ser jutjat pel que fa en nom d'aquest desig -replicaren els llavis del primer interlocutor.
-L'amor no hauria de ser catalogat com allò al que s'ha d'arribar totalment. No hauria de ser un objectiu a la vida -imposà el segon, recordant perquè decidí vestir-se amb hàbits franciscans per a la resta de la seva vida.
-Cadascú interpreta l'amor d'una manera i ningú va a imposar-se a l'altre; per això és tan subjectiu aquest sentiment -s'autoconvencé.
En aquell moment escoltaren, tots dos, el no-res i, mirant-se les ànimes amagades rere aquells ulls que havíen reprimit tant durant molt de temps, entengueren que l'amor, independentment a qui anés destinat, era tot allò: un silenci penetrant encenedor d'unes cendres ardents que cremen el cor de l'individu que el sent.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada