¿Qué?

Un fort incendi es va apoderar de l'estòmag de Dídac qui, eternament enamorat, no deixava de mirar el telèfon mòbil esperant veure el nom de Lídia escrit en la pantalla del dispositiu. Els seus ulls brillaven com espurnes de foc esperant, ansioses, consumir un sentiment confús, producte de la curiositat i la passió. Lídia era una jove bruna, d'ulls obscurs, profunds, i mirada penetrant. El dia que va conèixer Dídac viatjava en tren amb una coneguda d'ambdós. Aquell dia, la seva ànima concupiscible va despertar, alborotada, trontollant per cadascun dels racons de les seves entranyes i desprenent, inevitablement, cert aroma a nervis. Les seues conviccions religioses, no obstant, havien alimentat una ànima racional paral·lela dictadora d'un pseudo-bé just, hipòcrita en moltes ocasions, que li impedia gaudir de moments de passió per por a un gran sentiment de culpa que arrapava el seu cor, mentre l'encongia i el feia malbé. En aquell tren només es miraren, desitjant tornar a coincidir en algun altre lloc per poder tenir una conversa més relaxada i, almenys, compartir nombres de telèfon.

La pantalla, de sobte, s'il·luminà. Dídac era fora de l'habitació en aquell moment. No sabia que era Lídia la que li escrivia, entre altres missatges, però, millor havera sigut que no ho havera sabut mai.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Temps"

"Qui sopa?"

"Màgia"