El caixó desastre

Plovia . Les gotes d'aigua esborronaven les fulles escrites i tacades de tinta, mentre deixaven anar els records d'aquells dies d'esforç. Tronava . Els estrepitosos sorolls li fuetejaven el cap com dies abans es precipitaven les seues emocions davant les fulles escrites i tacades de tinta. Llampegava . La descontrolada llum il•luminava la seva habitació com la làmpada que havia deixat entreveure les seves inquietes emocions nits anteriors. Ell, no obstant, en aquell instant, romania quiet, immòbil, dins el seu llit, atent a tot aquell festival de precipitacions atmosfèriques que banyaven la terra eixuta, com anys enrere havia estat ell, i que li donaren a les petites llavors que s'hi trobaven, l'energia suficient per poder ser flors precioses. Firmat per una persona agraïda a totes aquelles plutges d'aigua clara, que li han donat l'energia suficient a les seves llavors per poder donar un bon fruit avuidia.

Algú en la història de la filosofia va comparar la societat amb un ramat caracteritzat per una voluntat de poder feble; entenem per voluntat de poder, l'energia vital que ens mou a autoafirmar-nos, mai amb la finalitat d'aconseguir cap cosa. A aquest ramat ressentit i domesticat, els interessa refugiar-se en la massa per a ocultar les seves carències. Per això quan alguna de les ovelles que el formen expressa el seu ressentiment, en les Corts Valencianes, per exemple, com a diputada, per exemple; càrrec aconseguit per mitjà d'eleccions democràtiques, la pretenen fer callar i tornar inofensiva perquè el seu malestar no porte a la destrucció de tot el ramat. La reflexió, al vostre gust. Al meu, cal ser més que un ramat. Cal que tinguem una força de voluntat extraordinària capaç de véncer la seva idiosincràsia. Cal que pensem per nosaltes mateix i no seguir el camí que ens marque ningú, sinó cr...

-En tot el curs, hem aprés a créixer. A créixer per a madurar. Per poder ser persones decents en un futur i no deixar-nos influir pels altres. Hem aprés també, que aquest període no és una etapa fàcil. No s'ha de tenir pressa ni voler pegar passes agegantades. Tot arriba en el seu degut temps. A més, hem sabut distingir entre créixer físicament i moralment. Elegir el camí que més ens convé i seguir-lo fins esgotar la nostra pròpia existència. Ens han ensenyat a respectar el creixement dels altres. A no intervenir sinó positivament en la vida aliena. Ens han ensenyat la nostra història. A respectar-la perquè no ens la trepitgen. Hem experimentat l'estima, el valor dels companys, dels amics, de la gent major, de la menor. Hem aprés a ser qui som i no avergonyir-nos-en -digué mentre tancava els llibres i senyalava la porta d'eixida. -Tot això hem aprés? -preguntà l'Oriol assegut en el seu pupitre, amb els ulls oberts com a plats, atònit a causa de la breu síntesi de tots...

Allò que corromp la festa és el que, malauradament, ho fa festa.

Potser és bon moment d'incloure en aquest bloc aquest petit text de creació literària que vaig fer el curs passat, quan encara tenia temps per a la creativitat, perquè planteja la setmana santa des d'un punt de vista diferent, des d'uns ulls que la desconeixien. I jo, avui, aprofito per dir-ho, voldria desconèixer la setmana santa perquè, si fora així, només el vent fred de la nit, i no la vergonya, em bufaria la cara quan anés el dimarts a la processó, i no dimecres, perquè hi ha futbol a la televisió. Permeteu-me la pregunta: on queden la responsabilitat i la tradició?  ... sí, aquella mateixa tradició que no permet dissoldre la tauromàquia, però que sí porta al poble les copes de la selecció espanyola.

No creeu que demanar la independència dels Països Catalans és com demanar un plat de paella en un restaurant gallec? Potser no te'l porten mai, perquè ni saben el què és, però potser te'l porten i per moltes voltes que li pegues al plat, o que el proves, sempre veuràs i tastaràs aquella cosa que els ha convingut als cuiners. Una paella de color a voler i no poder. I no tinc res en contra dels gallecs, a pesar de tot.

Oriol és un noi d'un poble no massa lluny de Gandia, que un dia, abans d'un dinar que havia organitzat la seva classe, decideix passar per davant del teatre que, quan era menut, tant havia visitat amb l'escola. Aquell teatre, en l'escenari del qual havia somniat moltes voltes pujar-s'hi. Aquell teatre on havia compartit molts somriures amb els seus companys gràcies a la pluja d'emocions. Aquell teatre que havia perdut la llum de les lletres de la façana, com quan es descobreix el truc d'una actuació de màgia. Tot el que es podia veure era decepció, tristesa, impotència... tant en la façana del teatre Raval, com en la cara d'Oriol. -Vull fer un brindis -aprofità Oriol davant la cara d'estranyesa dels companys. Vull brindar pels polítics i gent adinerada que amb els diners que nosaltres destinem a la nostra supervivència, fan màxima la seva vivència. Que amb els diners que nosaltres destinem a potenciar la nostra cultura, ells la fan impotent. Que a...