dilluns, 5 de juny de 2017

"Qui sopa?"


"La vida és tan fràgil com pensar, de manera certa, que esta nit soparàs. Tu, com tots, estàs segur que sí, per això quedes al Borough Market per fer-ho, però potser arriba algú que t'ho impedeix i llavors saps, segur, que mai no podràs tornar a fer-ho".

dimecres, 19 d’abril de 2017

19.04.2017

La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un bar qualsevol, esperant que un dia, el temps canvie de direcció a una a favor nostre.

dimecres, 9 de novembre de 2016

Trumpfòbia

Avui, un cop més, la societat s'ha revolucionat després que Donald Trump, polític, presentador de televisió, empresari, escriptor i millonari estatunidenc, esdevingués el 45é president dels EUA. No és d'estranyar que la gent s'emprenye d'aquest fet, perquè moltes de les frases de l'actual càrrec més alt de la república federal americana -durant l'última campanya electoral i durant la seva vida en general- han atacat directament i sentenciosa la Declaració dels Drets Humans

Paral·lelament, a Espanya, hui ha mort Cristina Ortiz, La Veneno, vedet, cantant i actriu porno espanyola, després d'estar uns dies en coma per un cop al cap a causa d'un accident domèstic, segons la Policia, mentre que fonts del seu entorn argumenten que va ser causat per una pallissa. També es rumoreja que la que va ser mussa de Pepe Navarro tenia la intenció de suïcidar-se.

Independentment d'això, hi ha un tema que totes dos notícies comparteixen i que afecta la societat més del que qualsevol persona es pot imaginar. Continueu llegint -si voleu-.

Fa uns dies, en una de les classes de la facultat a les que estic matriculat, després de la dura crítica d'un dels professors, qualificant la nostra proposta com a necessitada d'un conflicte social real per sol·lucionar, vam decidir obrir noves vies i, casualment, vam descobrir un vídeo que parla d'una llei americana que obliga les persones transsexuals a anar als banys públics segons el sexe que se'ls va assignar al nèixer. Aquest fet pot semblar insignificant, però "la gente transexual, especialmente la juventud transexual, la juventud con inconformidad de género, se encuentra con problemas añadidos en piscinas y gimnasios, pero también en las universidades, hospitales y bibliotecas" diu Ivan Coyote en la seva conferència a Ted.com

Lamentablement, i ja acabe, investigant sobre el tema també he pogut llegir alguns comentaris com que "los de la LGTB -col·lectiu de lesbianes, gays, transsexuals i bisexuals- han pasado de "salir del armario" a querer imponernos a los demás su "universo multicolor". Una cosa es tolerar su condición sexual y otra bien distinta que sometan nuestra vida con la apología de la repugnancia... que respeten nuestra normalidad, estamos orgullosos de ella". 

Que la gent no s'enganye pensant que l'habitual segregació d'hòmens i dones en banys públics de la que està tan orgullós el creador de l'anterior comentari, és inofensiva. Aquest fet és l'atac de Trump als Drets Humans i el pressumpte assassinat de La Veneno, a petita escala

La vida, per acabar, com uns banys públics unisex, hauria de ser un lloc segur, perquè si la vida no és el lloc on poder ser un mateix sense sentir-se obligat a preocupar-se de ser assassinat, menyspreat o de ser objecte d'una llei que ataca drets, promoguda per un polític sense escrúpols ¡apaga y vámonos!

dimecres, 7 de setembre de 2016

Erasmus marginats a Catalunya?

Los Erasmus en Catalunya se sienten marginados. Article publicat pel periòdic on-line "e-notícies" el maig del 2013.

L'inici de curs -o el dels seus tràmits, si més no- m'ha despertat una sèrie de dubtes (d'aquestos que alguns criden filosòfics) que seria una gran pena deixar en l'oblit. En primer lloc, m'agradaria parlar -o més bé escriure- sobre un tema relacionat amb l'idioma, a veure vosaltres què en penseu.

Catalunya, que destaca per un polèmic panorama polític, és on es troba el centre on estudiaré aquest any; aquest, per l'inici de curs, realitzà dies enrere, en català, una xerrada d'interés sobre algunes assignatures. L'ex-director de l'escola va acabar la jornada, d'una manera molt inoportuna -tot cal dir-ho-, amb unes paraules que resumien l'encontre com un vergonyós acte, on havien assistit alumnes estrangers que no havien entés res del que s'havia parlat perquè tot el que havien escoltat havia estat en català. 

Ara aprofite l'oportunitat per preguntar si el deure és dels alumnes de fer per conèixer l'idioma o d'interessar-se per una informació en anglés -o qualsevol altra llengua que entenguen- o és de l'administració de canviar el seu idioma, quan en València, per exemple, que és d'on vinc, no fan per canviar de l'espanyol. 

La beca Erasmus és, a grans trets, l'oportunitat de conèixer una altra cultura -amb tot el que això comporta- i adaptar-se, acadèmicament i personal, a un ambient fora de la zona de comfort a la que estem acostumbrats. Qualificar de vergonyós un acte realitzat en el seu idioma oficial no sé si és la millor opció.

Els altres dubtes vindran més avant, perquè si no l'entrada quedaria tan llarga com la cara que se'm va quedar després d'aquell comentari.

dilluns, 2 de maig de 2016

dijous, 28 d’abril de 2016

#microconte




Sabent el que penses, seria tot més fàcil. Però he comprovat que allò difícil és poder conèixer el que no dius.


#microconte