El caixó desastre

En aquell mateix instant, s'obriren les portes del tren. Josep bloquejà el mòbil, se'l guardà a la butxaca, agafà el seu equipatge i sortí del vagó. En eixir, alçà la mirada i dissipà, per darrere de les portes automàtiques de l'estació, la figura d'una noia jove, rossa, alta i prima amb la mirada fixada en el seu telèfon. Josep, tímidament, s'acostà. Quan la seua pròpia ombra es va interposar entre la jove i el seu aparell electrònic, aquesta alçà el cap i veié un jove bru, amb els ulls blaus i amb unes marcades faccions facials. Quan les seves mirades es creuaren, l'univers s'esgotà sobtadament. Tot allò que els envoltava esdevingué obscur; s'havien convertit en els protagonistes de l'obra. Els protagonistes d'una improvisació que cap dels dos havia preparat però que desitjaven representar. El silenci inundava la situació. Mentrestant, Josep es sorprenia pel feeling que havien descobert entre ells entre tants correus electrònics que s'hav

Ara que s'acosta el nadal -per no dir que ja el tenim xafant-nos els talons- la paraula temps és la més usada entre totes les persones del món mundial. Time, Zeit, temps, tiempo, čas, 時間... la qüestió és referir-se a ell i no d'una manera agradable, precisament. Els mesos de desembre i gener són mesos d'anar angoixat, buscant regals d'amics invisibles d'última hora, preparant deliciosos sopars, dinars i postres per sorprendre la família, estudiant per als p**** exàmens universitaris... que insignificant és un segon. No obstant, ens esclavitza. I molt. Ho fa d'una manera molt senzilla, tant que ni ens adonem. Ens és tan quotidiana com la mateixa respiració o el batec d'un cor. Bum, bum , bum, bum . Tic, tac , tic, tac . Ens pressiona a fer les coses i, de vegades, a deixar-ne moltes altres de costat, a despreocupar-nos-en. Momo ho sabia ben bé això i està disposada a contar-vos el seu punt de vista aquest dissabte.