El caixó desastre

"Les persones felices no tenen memòria" (Joan Fuster) Vostè creu, senyor Fuster? Personalment, la felicitat no garanteix la memòria d'una persona. No, no em talli, per favor. Sé, o m'imagino, que el què vol dir amb aquest aforisme és que el passat entristeix, que el passat es menja les persones per dins, les reprimeix. Però jo, com a bon valencià que sóc, i orgullós de ser-ho, i feliç de viure en el meu País, sí, senyor Fuster, feliç, tinc memòria; una memòria que reivindicaré alegre, a pesar de la seva voluntat, i combatiu, com dia el seu amic.

Set de juliol? Un dia qualsevol (amb rima inclosa) . I és que em pareixen masoquistes aquelles persones que vaig veure ahir a la televisió que s'amuntegaven a l'entrada de la plaça de bous amb la cara dels toros a centímetres de les seves. A mi, personalment, sempre m'ha paregut retrògrada i anacrònica aquesta festa de Sant Fermín. Però perdoneu si us he ofés, sé que sota aquesta festa hi ha la cúpula de la tradició. I és que la tradició ho arregla tot, de veres! Intenteu fer alguna cosa il·legal o, simplement, no comuna, i justifiqueu-la com a tradició, veureu com en dos setmanes hi haurà gent practicant aquesta cosa per tot arreu (només hi ha que veure la corrupció monàrquica) . Però més enllà de la justificació com a tradició, està la de l'art. L'art, en les meves paraules, és la destresa que hom desenvolupa per tal de fer alguna cosa. Fins ací tot correcte. Aleshores, l'assassí que estudia minuciosament com matar la seva víctima és un artista? Doncs el to