Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2013

Imitant l'estil d'Opòton

Avui ja fa dos vegades vint dies que vaig estar a un poble anomenat Pego, que vol dir que fan cops, però no diu a qui.
Escric aquest record, encara que és prou difícil, perquè ja tinc vint vegades quatre anys i puc ben dir que quasi ho he perdut tot, fins la memòria.
La gent natural d'aquell poble, i no sé si m'explique amb això de natural car de natural tenien gairebé poc, eixia de les cases mentre el Sol s'anava ponent a la banda de Tlacopan. Era el dia sis vegades cinc menys ú del mes de març segons el compte del Vell Astlan, car ells diuen març com nosaltres diem Ceh, i encara no sé si això de natural queda ben clar.
Quan el Sol s'havia posat totalment per les escletxes de pedra, pels carrers del poble de Pego se sentien com trons. Vaig pensar que el Déu Huracán els havia tramés la mateixa inundació que els havia enviat als meus avantpassats per ser tan poc naturals. Això de natural és d'un altre tros que ve més endavant i ja serà dit amb bones paraules quan serà …

La maledicció familiar dels Facadell...

Imatge
Quin honor més gran. Gràcies.
LLOPIS GUARDIOLA, Tomàs: Hi ha morts que pesen cent anys. 3i4. Narratives. València, 2013.
En primer lloc, m'agradaria començar donant la meua opinió personal sobre aquesta novel·la. No ho fet mai en cap dels meus anteriors comentaris, però crec que és un cas especial. Mentre llegia Hi ha morts que pesen cent anys, he anat adonant-me que aquesta novel·la és el recull de les característiques que han fet triomfar les millors novel·les de la literatura catalana. Un exemple és que Tomàs Llopis ha tingut la capacitat, com ho va fer Enric Valor en el seu 'Cicle de Cassana', d'introduir i de descriure prop de seixanta personatges d'una manera en què perdre el fil del que està ocorrent és quasi impossible. Un altre exemple que reforça aquesta afirmació és la utilització del record com a tema principal de la novel·la.Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga utilitza el mateix tema principal. Un últim exemple és l'aparició d'un pe…

Federico García Lorca, feliç 115º aniversari.

No te conoce el toro ni la higuera,  ni caballos ni hormigas de tu casa.  No te conoce tu recuerdo mudo  porque te has muerto para siempre. 

No te conoce el lomo de la piedra,  ni el raso negro donde te destrozas.  No te conoce tu recuerdo mudo  porque te has muerto para siempre. 

El otoño vendrá con caracolas,  uva de niebla y montes agrupados,  pero nadie querrá mirar tus ojos  porque te has muerto para siempre. 

Porque te has muerto para siempre,  como todos los muertos de la Tierra,  como todos los muertos que se olvidan  en un montón de perros apagados. 

No te conoce nadie. No. Pero yo te canto.
Yo canto para luego tu perfil y tu gracia.  La madurez insigne de tu conocimiento.  Tu apetencia de muerte y el gusto de su boca. 

La tristeza que tuvo tu valiente alegría.  Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,  un andaluz tan claro, tan rico de aventura.  Yo canto su elegancia con palabras que gimen  y recuerdo una brisa triste por los olivos.

Federico García Lorca.

El que no ha mort per sem…