El caixó desastre

Avui, un cop més, la societat s'ha revolucionat després que Donald Trump , polític, presentador de televisió, empresari, escriptor i millonari estatunidenc, esdevingués el 45é president dels EUA. No és d'estranyar que la gent s'emprenye d'aquest fet, perquè moltes de les frases de l'actual càrrec més alt de la república federal americana -durant l'última campanya electoral i durant la seva vida en general- han atacat directament i sentenciosa la Declaració dels Drets Humans .  Paral·lelament, a Espanya, hui ha mort Cristina Ortiz, La Veneno , vedet, cantant i actriu porno espanyola, després d'estar uns dies en coma per un cop al cap a causa d'un accident domèstic, segons la Policia, mentre que fonts del seu entorn argumenten que va ser causat per una pallissa. També es rumoreja que la que va ser mussa de Pepe Navarro  tenia la intenció de suïcidar-se. Independentment d'això, hi ha un tema que totes dos notícies comparteixen i que afecta la s...

I quan ho va fer, la innocent alegria d'uns van pagar la maliciosa estupidesa d'altres. #microconte

Sabent el que penses, seria tot més fàcil. Però he comprovat que allò difícil és poder conèixer el que no dius. #microconte

La televisió estava engegada, projectant en les penetrants pupil·les de l’anciana unes escenes d’amor llatí que li eren indiferents. L’obscuritat de la seva ment no li permetia recordar els romanços clàssics de la literatura contemporània, que tant havia llegit en la seva joventut, on una de les joves a causa del seu desig d’amor, moria ofegada en un rierol, descansant de la bogeria que l’havia portada fins aquell tràgic final. Sobre la taula del menjador, mentrestant, descansava un gerro amb romer, les fulles del qual es precipitàven lentament sobre la superfície de madera cuberta per un vetust hule que havia perdut tots els seus colors i, per tant, la seua essència, a causa d'una llarga vida. El temps passava estoic, indiferent a qualsevol persona que no fora capaç d’unir-se al ràpid viatge que emprengué en la preexistència. Fragment del relat propi  Eulògia , publicat al llibret faller de la Falla la Font, l'any 2016.

El sol donava pas a l'obscuritat de la nit, exhibint l'eternitat de qui anhela sense por, amb la intenció de recordar l'existència del temor en aquelles memòries mullades, de color de malenconia, que il·luminen els carrers de la ciutat, cercant l'individu que plora, tristament i amarga, mentre va desfent-se de crits angoixats per una repressió botxí de les seves alegries, com l'ànima abandonada d'una persona que ha destil·lat el verí de la despreocupació en la seva vida. La nit, jove i grandiosa, transcorria lentament, gaudint de l'espectacle dels estels, qui l'executaven imponentment, com cada nit, desitjant la clamor d'un nocturn públic que esperava fer la vetlla per alliberar-se dels seus prejudicis, sent partíceps de la primavera eterna; tots indiferents al sofriment de l'individu, qui immers en un moment d'ansietat, romania alliberant-se de tensions no desitjades que li posaven un enorme nus a l'estòmac i el feien perbocar amargame...

L'alegria que va inundar l'Estat espanyol -o la seua gran totalitat- el passat diumenge d'eleccions, des del meu punt de vista, ha anat convertint-se en una constant amargor que no deixa lliberar un somriure, sinó que obliga a fer un gest de desaprovació a cada titular de premsa que es llig. En uns temps on la voluntat de canvi és evident, els polítics no es cansen de mentir-nos. "Nosaltres pensem amb els valencians i valencianes" he llegit per algún periòdic digital. Mentida. Perdoneu la sinceritat, però no em crec eixa afirmació. La voluntat de poder se vos escapa per les orelles. A uns més que altres, cal dir-ho tot.  Els que volen el millor per a un poble amb tanta identitat com és el valencià, són els que van buscant pactes amb la dreta que tant mal li ha fet soterrant-la durant vint-i-quatre anys? O és que, en realitat, el que busquen és ocupar el màxim càrrec de la Generalitat? No era la seua intenció desfer-se del Partit Popular i del bipartidisme?...

En un dels carrers del centre de València, prop de la plaça de l'Almoina, Dídac admira les façanes dels edificis, buscant en aquelles pedres una història a la que unir-se per tal de fer desaparèixer la seva pròpia. A mi sempre m'han dit que el temps tot ho madura. Ja crec que ho fa, però amb les fruïtes, no et fot! Jo seguisc sentint-me com el xiquet innocent que creu encara en la màgia, en els contes de fantasia on tot acaba en un banquet d'anissos... que espera viure trepidants aventures com si d'un capità pirata es tractara... Jo encara crec que la fam en el món acabarà. També crec que la pobresa s'erradicarà. També pense que l'explotació infantil deixarà de ser comuna. Crec també que la guerra deixarà d'existir i que la pau regnarà el món. També crec, que collons, que la corrupció esclatarà en la cara dels que la porten a terme.  Dídac descansa en els esglaons de la plaça, admira el paisatge, inspirà i expirà. No sé si això se'n diu innocè...

Hi ha dies en què les lleganyes no són l'única cosa que impedeix la visió; malauradament, la nostàlgia d'un passat que es pogués tornar a construir també dificulta la visió del futur i el que és més important, el present. Però res no ens obsessiona si no hi ha una sèrie d'obstacles -que tenen la capacitat de parlar, per desgràcia- que no cessen en repetir, una i altra vegada, allò en què vam fallar, allò que poguéssim haver fet millor, allò que no vam aconseguir. Una sèrie d'obstacles, l'opinió dels quals ens importa -a pesar de tot-. Aleshores, hauríem de fer el que aquests obstacles esperen de nosaltres com si foren amos i senyors de la nostra pròpia vida? No tot és una única opinió, ans hauríem d'obeir els gustos de tots -i no sé perquè, però intueixo que hi hauria contradiccions-. "Vull lluitar i no fer el que esperen de mi sinó el que m'agrada. He de ser sincera amb mi" (Sílvia Pérez Cruz: una cantant que no feia cas a l'opinió dels obs...

Plovia . Les gotes d'aigua esborronaven les fulles escrites i tacades de tinta, mentre deixaven anar els records d'aquells dies d'esforç. Tronava . Els estrepitosos sorolls li fuetejaven el cap com dies abans es precipitaven les seues emocions davant les fulles escrites i tacades de tinta. Llampegava . La descontrolada llum il•luminava la seva habitació com la làmpada que havia deixat entreveure les seves inquietes emocions nits anteriors. Ell, no obstant, en aquell instant, romania quiet, immòbil, dins el seu llit, atent a tot aquell festival de precipitacions atmosfèriques que banyaven la terra eixuta, com anys enrere havia estat ell, i que li donaren a les petites llavors que s'hi trobaven, l'energia suficient per poder ser flors precioses. Firmat per una persona agraïda a totes aquelles plutges d'aigua clara, que li han donat l'energia suficient a les seves llavors per poder donar un bon fruit avuidia.

-En tot el curs, hem aprés a créixer. A créixer per a madurar. Per poder ser persones decents en un futur i no deixar-nos influir pels altres. Hem aprés també, que aquest període no és una etapa fàcil. No s'ha de tenir pressa ni voler pegar passes agegantades. Tot arriba en el seu degut temps. A més, hem sabut distingir entre créixer físicament i moralment. Elegir el camí que més ens convé i seguir-lo fins esgotar la nostra pròpia existència. Ens han ensenyat a respectar el creixement dels altres. A no intervenir sinó positivament en la vida aliena. Ens han ensenyat la nostra història. A respectar-la perquè no ens la trepitgen. Hem experimentat l'estima, el valor dels companys, dels amics, de la gent major, de la menor. Hem aprés a ser qui som i no avergonyir-nos-en -digué mentre tancava els llibres i senyalava la porta d'eixida. -Tot això hem aprés? -preguntà l'Oriol assegut en el seu pupitre, amb els ulls oberts com a plats, atònit a causa de la breu síntesi de tots...

El temps, moltes vegades, és qui guia la nostra vida; qui decideix allò important per a ella, sense consultar-nos res. Tant de bo poguéssim aturar-lo i reduir-lo a cendres, perquè no ens arrabassés el que és nostre. I que el vent se l'emportés, com fa amb les paraules i amb les dèbils fulles que moren quan arriba la tardor, mentre ens dóna l'absoluta llibertat per decidir el nostre propi destí. Potser tot es capgiraria, la qual cosa ens portaria millores, o potser l'excés de tranquil·litat ens faria perdre massa el temps... he dit temps?