El que esperen de tu

Hi ha dies en què les lleganyes no són l'única cosa que impedeix la visió; malauradament, la nostàlgia d'un passat que es pogués tornar a construir també dificulta la visió del futur i el que és més important, el present. Però res no ens obsessiona si no hi ha una sèrie d'obstacles -que tenen la capacitat de parlar, per desgràcia- que no cessen en repetir, una i altra vegada, allò en què vam fallar, allò que poguéssim haver fet millor, allò que no vam aconseguir. Una sèrie d'obstacles, l'opinió dels quals ens importa -a pesar de tot-. Aleshores, hauríem de fer el que aquests obstacles esperen de nosaltres com si foren amos i senyors de la nostra pròpia vida? No tot és una única opinió, ans hauríem d'obeir els gustos de tots -i no sé perquè, però intueixo que hi hauria contradiccions-.

"Vull lluitar i no fer el que esperen de mi sinó el que m'agrada. He de ser sincera amb mi" (Sílvia Pérez Cruz: una cantant que no feia cas a l'opinió dels obstacles -encara que, de segur, murmuraven a la seva esquena-).

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

19.04.2017

Imatge
La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un
Més informació

Marabú Teatre

Imatge
Avui em sent obligat a escriure en aquest humil bloc, que Marabú Teatre, companyia amateur fundada a Gandia l'any 2004, ha d'estar ben orgullosa. Sí, estic completament convençut d'aquesta afirmació que acabe de fer. Crec que aquest grup ha d'alçar obligatòriament el cap ben alt i assumir que, una vegada més, s'han superat. I bé, potser que ho diga jo no ho fa reconeixedor dels seus mèrits, però necessite compartir amb vosaltres la meravellosa obra que he pogut gaudir avui a l'auditori del Real de Gandia: El blau, la roja i el verd . El blau, la roja i el verd narra la història d'uns personatges que viuen l'últim dia de les seves vides junts. Aquesta història es desenvolupa al llarg dels anys setanta, a la sala d'una beneficiència on, abans d'acomiadar-se, ens relaten les seues vivències a la guerra civil espanyola. Aquesta obra és la feina de molta gent, com podem veure a la fitxa artística i tècnica que repartien a l'entrada del teatre
Més informació