El caixó desastre

André Letria | Se eu fosse um livro Havia entrat en aquella llibreria centenars de vegades; de fet, era el pla al que més recorria en aquelles vesprades d’avorriment a la capital. A pesar de l’actitut rància dels que la visitaven, ell sempre sabia trobar el lloc on era capaç d’evitar recomanacions que no volia escoltar; sabia bé el que buscava i no necessitava la supèrbia de ningú per trobar-ho. Va ser en aquell lloc, aquella vesprada de novembre, on va trobar en una de les prestatgeries una novel·la màgica: un llibre amb una sinopsi com mai havia llegit abans, emmarcada en una contraportada senzilla, i una peculiaritat, les pàgines del seu interior estaven en blanc.

"La vida és tan fràgil com pensar, de manera certa, que esta nit soparàs. Tu, com tots, estàs segur que sí, per això quedes al Borough Market per fer-ho, però potser arriba algú que t'ho impedeix i llavors saps, segur, que mai no podràs tornar a fer-ho".

Avui, un cop més, la societat s'ha revolucionat després que Donald Trump , polític, presentador de televisió, empresari, escriptor i millonari estatunidenc, esdevingués el 45é president dels EUA. No és d'estranyar que la gent s'emprenye d'aquest fet, perquè moltes de les frases de l'actual càrrec més alt de la república federal americana -durant l'última campanya electoral i durant la seva vida en general- han atacat directament i sentenciosa la Declaració dels Drets Humans .  Paral·lelament, a Espanya, hui ha mort Cristina Ortiz, La Veneno , vedet, cantant i actriu porno espanyola, després d'estar uns dies en coma per un cop al cap a causa d'un accident domèstic, segons la Policia, mentre que fonts del seu entorn argumenten que va ser causat per una pallissa. També es rumoreja que la que va ser mussa de Pepe Navarro  tenia la intenció de suïcidar-se. Independentment d'això, hi ha un tema que totes dos notícies comparteixen i que afecta la s...

Un fort incendi es va apoderar de l'estòmag de Dídac qui, eternament enamorat, no deixava de mirar el telèfon mòbil esperant veure el nom de Lídia escrit en la pantalla del dispositiu. Els seus ulls brillaven com espurnes de foc esperant, ansioses, consumir un sentiment confús, producte de la curiositat i la passió. Lídia era una jove bruna, d'ulls obscurs, profunds, i mirada penetrant. El dia que va conèixer Dídac viatjava en tren amb una coneguda d'ambdós. Aquell dia, la seva ànima concupiscible va despertar, alborotada, trontollant per cadascun dels racons de les seves entranyes i desprenent, inevitablement, cert aroma a nervis. Les seues conviccions religioses, no obstant, havien alimentat una ànima racional paral·lela dictadora d'un pseudo-bé just, hipòcrita en moltes ocasions, que li impedia gaudir de moments de passió per por a un gran sentiment de culpa que arrapava el seu cor, mentre l'encongia i el feia malbé. En aquell tren només es miraren, desitjant tor...

Mesos enrere, vaig decidir emprendre la lectura d'una novel·la que m'interessava llegir però que no trobava l'ocasió de fer-ho -quina pena no haver-la trobada abans aquesta oportunitat-. La novel·la de la que parle, la portada de la qual ja et convida a emprendre un gran viatge, es titula Tot el que tinc per ballar amb tu  i està escrita per Elvira Cambrils, escriptora i professora de filosofia nascuda a Pego l'any 1955. En un primer moment, m'agradaria destacar d'aquesta novel·la -i és per aquest fet pel què escric aquesta entrada en El caixó - l' atemporalitat de les reflexions. Permeteu que m'esplaie. En primer lloc, voldria destacar la utilització per part de Cambrils, d'un vocabulari riquíssim que defineix a la perfecció cada sentiment descrit en cadascuna de les pàgines d'aquesta novel·la. És admirable com unes paraules impreses poden transmetre tantes sensacions; una tasca que només autores amb molta cultura i amb molt de sentiment, c...

Fa uns dies, una persona em va qualificar, per a desgràcia meua -segons el parer d'aquest emisor- d'infantil. Un succés passat, que m'ha portat a reflexionar molt sobre el tema perquè: què és, en general,  ser infantil ? Segons diccionari.cat , infantil és allò relatiu o pertanyent a la infància o a l'infant. Però hi ha, a la web, l'expressió afectat d'infantilisme , que em crida molt l'atenció i em fa cercar el seu significat. Faig clic i infantilisme passa a ser, per tant, l'actitut pròpia d'un infant mantinguda en edat posterior. Tanmateix, no em quede satisfet, perquè a l'última definició apareix el terme actitut d'infant i és això el que vull trobar. Cabilejant, i gràcies a la meua humil experiència amb els xiquets, vaig descobrir poc a poc, quina és aquesta actitut que em va atribuir l'anònim del que parlem. No és cert -i si no, feu-m'ho saber- que l'actitut dels infants és la que tendeix a l'egoïsme de satisfer els ...

El sol donava pas a l'obscuritat de la nit, exhibint l'eternitat de qui anhela sense por, amb la intenció de recordar l'existència del temor en aquelles memòries mullades, de color de malenconia, que il·luminen els carrers de la ciutat, cercant l'individu que plora, tristament i amarga, mentre va desfent-se de crits angoixats per una repressió botxí de les seves alegries, com l'ànima abandonada d'una persona que ha destil·lat el verí de la despreocupació en la seva vida. La nit, jove i grandiosa, transcorria lentament, gaudint de l'espectacle dels estels, qui l'executaven imponentment, com cada nit, desitjant la clamor d'un nocturn públic que esperava fer la vetlla per alliberar-se dels seus prejudicis, sent partíceps de la primavera eterna; tots indiferents al sofriment de l'individu, qui immers en un moment d'ansietat, romania alliberant-se de tensions no desitjades que li posaven un enorme nus a l'estòmac i el feien perbocar amargame...

S'acostava el moment i els nervis començaven a bullir-te dins l'estómac, desprenent aroma a desig d'abandonar l'any que ja finalitzava i, al mateix temps, donava pas a un de nou carregat d'esperança i d'il·lusió. Cinc minuts faltaven, i recordaves la mítica cançó vuitantera carregada de ganes d'encetar, amb l'any nou, una nova oportunitat de viure la vida amb alegria. Aleshores, sense gaire temps de reflexionar en els teus propòsits d'any nou, començava l'acció: una vegada has viscut sense importar-te el què diran, i no vas penedir-te,  dos oportunitats havies tingut de deixar de pensar en la vida dels altres, però no les vas aprofitar,  tres són les pel·lícules de les que t'havies enamorat, i havies vist per segona vegada,  quatre vegades has pogut fer l'amor sense protecció, i vas fotre,  cinc viatges has gaudit amb gent meravellosa, i tornaries a repetir-ne cinc més,  sis cops has estat preparat per pegar-li una hòstia a algú; la...

Fa uns dies, vaig poder conèixer aquesta magnífica obra d'un artista anglés que, per cert, desconeixia, anomenat Henry Herbert La Thangue. Independentment del seu estil o les seves tècniques pictòriques, aquesta obra representa d'un primer cop, una mare despertant la seva petita filla que dorm plàcidament sobre el coixí d'una cadira situada al jardí de la seva pròpia vivenda. Però, hi ha una cosa que va més enllà dins d'aquesta representació. Si et fixes, la teva mirada hauria de preocupar-se per la direcció del llarg camí fugat sobre el qual es troba la parella protagonista de l'escena. Al final d'aquest, trobes una tanca de madera i t'adones que darrere d'aquesta, si tens bona vista, hi ha un home amb una enorme dalla (tots sabem què simbolitza, o no?) Ara ja pots endevinar que la jove dorment, no dorm, ans ha mort.  La vida, per tant, és això: pura aparença. Quan et penses que una cosa (fins i tot un quadre) o persona és d'una manera de...

L'alegria que va inundar l'Estat espanyol -o la seua gran totalitat- el passat diumenge d'eleccions, des del meu punt de vista, ha anat convertint-se en una constant amargor que no deixa lliberar un somriure, sinó que obliga a fer un gest de desaprovació a cada titular de premsa que es llig. En uns temps on la voluntat de canvi és evident, els polítics no es cansen de mentir-nos. "Nosaltres pensem amb els valencians i valencianes" he llegit per algún periòdic digital. Mentida. Perdoneu la sinceritat, però no em crec eixa afirmació. La voluntat de poder se vos escapa per les orelles. A uns més que altres, cal dir-ho tot.  Els que volen el millor per a un poble amb tanta identitat com és el valencià, són els que van buscant pactes amb la dreta que tant mal li ha fet soterrant-la durant vint-i-quatre anys? O és que, en realitat, el que busquen és ocupar el màxim càrrec de la Generalitat? No era la seua intenció desfer-se del Partit Popular i del bipartidisme?...

Avui he pogut adonar-me que el terme comunicació està perdent totalment el seu significant. L'essència de la paraula, la idea de comunicació que diria Plató, s'està corrompent. El refresque, per si les mosques: De vegades, com és el cas que m'ha ocorregut en les últimes setmanes, l'acció de transmetre un missatge es compleix. No obstant, la relació i la interacció social que s'ha d'establir entre les persones que emeten i reben el missatge és nul·la.  És com, per exemple, dos professors que imparteixen una mateixa assignatura a una mateixa classe d'una mateixa escola universitària. Els conceptes estan clars però la seva incomunicació els impedeix, o m'atrevisc a dir que els permet, fer que els alumnes es tornen bojos perquè cada vegada que es demana una correcció es diuen coses totalment diferents per part de cadascú. Serà que no hi ha tipus de comunicació. I amb això ho dic tot, si sabeu què és la comunicació.

Hui he segut víctima, una altra vegada, de la incompetència de l'administració. En aquest cas, de la secretaria de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura (ETSA) de la Universitat Politècnica de València (UPV). La història començà al setembre del dos-mil catorce, quan vaig decidir matricular-me a la carrera d'arquitectura a València. La meua ignorància era tal que, confiat, vaig decidir portar a secretaria certs documents que em demanava la solicitut de matrícula. Allí em va atendre una jove molt simpàtica que em va convidar a passar-hi i a cedir-li els documents amb un somriure lluernador. El que jo no sabia era que darrere d'aquella brillantor encegadora s'amagava una obscura trampa de la qual, una vegada dins, ja no te'n pots eixir. Se la coneix com el principi del final. El final de la paciència mundial. Sense jo saber res, feliç, vaig tornar-me'n a casa on, mesos després, en plenes vacances de Nadal, vaig rebre un correu en el què em demanaven un...

En un dels carrers del centre de València, prop de la plaça de l'Almoina, Dídac admira les façanes dels edificis, buscant en aquelles pedres una història a la que unir-se per tal de fer desaparèixer la seva pròpia. A mi sempre m'han dit que el temps tot ho madura. Ja crec que ho fa, però amb les fruïtes, no et fot! Jo seguisc sentint-me com el xiquet innocent que creu encara en la màgia, en els contes de fantasia on tot acaba en un banquet d'anissos... que espera viure trepidants aventures com si d'un capità pirata es tractara... Jo encara crec que la fam en el món acabarà. També crec que la pobresa s'erradicarà. També pense que l'explotació infantil deixarà de ser comuna. Crec també que la guerra deixarà d'existir i que la pau regnarà el món. També crec, que collons, que la corrupció esclatarà en la cara dels que la porten a terme.  Dídac descansa en els esglaons de la plaça, admira el paisatge, inspirà i expirà. No sé si això se'n diu innocè...

Les estanteries estaven abarrotades. Llibres de totes les mides deixaven veure els seus lloms com si desitgessin sentir unes mans desconegudes recórrer les seves parts més íntimes. Fins i tot, hi havia que mostraven les seves cobertes perquè les prestatgeries no aconseguien protegir-los a causa de la seva gran mesura. -Vull aquell -es va sentir. El llibreter, la cara del qual esdevingué sorpresa, romania immòbil darrere del taulell; baixà la mirada i veié un noi, d'uns nou anys d'edat, aproximadament, que hi recolzava les seves mans.  -¿Cuál, joven? -va preguntar l'home, mentre somreia amablement. -Aquell -insistí el xiquet apuntant amb el seu dit índex un llibre de color clar amb un cavaller muntat sota un esvelt corser. -¿No eres un poco corto de edad para leer estas cosas? -canvià de cara.  -A vostè no li agrada celebrar el seu propi aniversari? A mi també els dels altres -sentencià. Al llibreter li canvià la cara per tercera vegada. A la tercera va...

Sóc jo o des de fa dos mesos estan ocorrent les mateixes coses a l'Estat Espanyol? Sóc jo o el cara dura de Blesa pretén que el segur de Caja Madrid li pague la fiança? Sóc jo o, qui sap qui, s'ha passat per l'arc del triomf la decisió de la infermera infectada d'èbola, de no parlar sobre el seu estat de salut als mitjans de comunicació? Sóc jo o és il·lògic sacrificar un animal inofensiu, mentre a Estats Units el posen en quarantena? Sóc jo o el primer món només es preocupa d'una catàstrofe tercermundista quan els afecta a ells? Sóc jo o interessa més traslladar un missioner infectat d'èbola, i posar-nos en perill a tots -si és que és perillós- que ajudar els immigrants que salten el forjat de Melilla? Sóc jo o tot açò serveix com a cortina de fum per tapar la pèssima política del govern? Sóc jo o pretenen que la corrupció, la trista sanitat i la pobresa caiga sobre la responsabilitat dels que no toca? En realitat, crec que sóc jo... hui m'he alçat amb el p...

"Les persones felices no tenen memòria" (Joan Fuster) Vostè creu, senyor Fuster? Personalment, la felicitat no garanteix la memòria d'una persona. No, no em talli, per favor. Sé, o m'imagino, que el què vol dir amb aquest aforisme és que el passat entristeix, que el passat es menja les persones per dins, les reprimeix. Però jo, com a bon valencià que sóc, i orgullós de ser-ho, i feliç de viure en el meu País, sí, senyor Fuster, feliç, tinc memòria; una memòria que reivindicaré alegre, a pesar de la seva voluntat, i combatiu, com dia el seu amic.

Set de juliol? Un dia qualsevol (amb rima inclosa) . I és que em pareixen masoquistes aquelles persones que vaig veure ahir a la televisió que s'amuntegaven a l'entrada de la plaça de bous amb la cara dels toros a centímetres de les seves. A mi, personalment, sempre m'ha paregut retrògrada i anacrònica aquesta festa de Sant Fermín. Però perdoneu si us he ofés, sé que sota aquesta festa hi ha la cúpula de la tradició. I és que la tradició ho arregla tot, de veres! Intenteu fer alguna cosa il·legal o, simplement, no comuna, i justifiqueu-la com a tradició, veureu com en dos setmanes hi haurà gent practicant aquesta cosa per tot arreu (només hi ha que veure la corrupció monàrquica) . Però més enllà de la justificació com a tradició, està la de l'art. L'art, en les meves paraules, és la destresa que hom desenvolupa per tal de fer alguna cosa. Fins ací tot correcte. Aleshores, l'assassí que estudia minuciosament com matar la seva víctima és un artista? Doncs el to...

El passat és la base del present, és a dir, els moments que han ocorregut en un passat són els fonaments de l'actualitat. El passat ajuda a crear una vida correcta, sense errors, encara que el que ocorre per ajudar-te no és sempre bo. La vida sempre et dona oportunitats, però et deixa la llibertat d'escollir la correcta o la incorrecta. La que t'ajudarà de seguida o la que t'afonarà durant uns instants, però que et servirà com a correcció si saps detectar l'error. Moltes vegades ens centrem en aquest error, ens calfem el cap i plorem per ell. Moltes d'eixes vegades no volem adonar-nos-en de què tot el que ocorre en la vida té una part aprofitable. Sols ens aturem en el passat, o l'error, i no ens deixem, a nosaltres mateix, avançar. L'aturament en el passat i el no-avanç és un símbol de covardia, perquè no ens afrontem amb la vida. Tots sabem que és dura, però si ens afonem amb el primer esglaó, es converteix en una espiral sense fi, d'on és be...

La hipocresia de la gent moltes vegades plega a uns extrems preocupants. Tots volen ser tolerants i tindre una ment oberta a qualsevol tipus de cultura o forma de vida, però en realitat molt pocs ho són de veres. En el fons s'empenyen en posar etiquetes a tot. Amb el terme 'etiquetes' vull dir malnoms deguts a la seua pròpia cultura, diferent a la nostra, o simplement a característiques físiques o socials que no estan a la moda. Aquestes etiquetes també es solen anomenar prejudicis i encara que molta gent no accepte que en té, en té. El simple fet de posar una etiqueta a algú és el denominar a una persona pel fet de ser diferent, i això no és motiu de discriminació ni de adquisició de malnoms, perquè tots som persones a pesar de que cadascú prové d'un lloc, posseeix una cultura, una forma de vida o unes característiques diferents. Aquestes etiquetes que no pare de reiterar en aquesta entrada, quasi sempre les posem sense conèixer a la persona a la que li les posem....

Moltes vegades en la nostra vida fugim dels problemes i preferim deixar-los córrer, amagar-nos en el nostre món i reprimir els nostres sentiments. Moltes vegades no diguem el que pensem per deixar les coses com estan, com sempre han sigut i com sempre seran, si no fem res per canviar-ho. L'amagar els nostres pensaments no té res positiu. Sols fa que l'ànima d'un mateix vaja rosegant-se poc a poc, molt a poc a poc, fins arribar a no sentir res ni per un mateix ni pels demés. Moltes vegades val la pena, encara que després et miren amb cares rares, dir el que penses i quedar-te satisfet perquè ho has fet; sí, ho has fet, sense patir en el que diran els demés. Perquè aquests 'demés' que no et recolzen quan expresses els teus sentiments, pensaments o opinions, són en veritat els amics paper, per anomenar-los d'alguna manera, que estan en la nostra vida. Aquells que, amb una petita bufada de vent, s'esfumen sense adonar-te'n gairebé que han passat per ella. ...