El caixó desastre

Et trobes tranquil·lament sota l'aigua cristal·lina de la mar, baix la llum del sol protector, deixant-te portar pels moviments inerts del vaivé de les ones, fins que de sobte, sents com el teu cos s'agita bruscament. L'aigua comença a bullir, a tenyir-se de blanc, com el llençol tapant el llit del recent difunt. Et banya la cara, penetrant-te als ulls, deixant-te cec, sense poder veure res més allà de la foscor absoluta. Et sents atrapat, envaït per la massa líquida del teu voltant. Notes un pes damunt teu, sota el cap, puta gravetat, per què no? que no et deixa eixir a l'exterior. Intentes fer-lo fora amb ajuda de les teves mans i braços, enredant encara més l'embolic creat. És inútil. De sobte veus una llum, tímida, que va desapareixent poc a poc. T'afones, sent presoner dels teus actes irracionals. T'afones, endinsant-te dins l'obscuritat absoluta. T'afones, sense pensar en aliar-te amb l'enemic. T'afones.

El passat és la base del present, és a dir, els moments que han ocorregut en un passat són els fonaments de l'actualitat. El passat ajuda a crear una vida correcta, sense errors, encara que el que ocorre per ajudar-te no és sempre bo. La vida sempre et dona oportunitats, però et deixa la llibertat d'escollir la correcta o la incorrecta. La que t'ajudarà de seguida o la que t'afonarà durant uns instants, però que et servirà com a correcció si saps detectar l'error. Moltes vegades ens centrem en aquest error, ens calfem el cap i plorem per ell. Moltes d'eixes vegades no volem adonar-nos-en de què tot el que ocorre en la vida té una part aprofitable. Sols ens aturem en el passat, o l'error, i no ens deixem, a nosaltres mateix, avançar. L'aturament en el passat i el no-avanç és un símbol de covardia, perquè no ens afrontem amb la vida. Tots sabem que és dura, però si ens afonem amb el primer esglaó, es converteix en una espiral sense fi, d'on és be...

Hi han dies en els que desitjaries no haver-te alçat del llit. Hi han dies en els que no hagueres eixit de casa pel simple fet de no interactuar amb ningú. Hi han dies que la tristesa s'apodera del teu cos i de la teua ànima fins el punt de no ser res més que un cos mogut per la rutina. Hi han dies, molts dies, en els que penses que el món no està de la teua part. Sempre, però, hi ha gent pitjor que tu i que veu la vida amb més positivitat. Gent amb pocs recursos que desitja viure eixe dia com si fóra l'últim, que potser ho siga. Gent que veu la mort de prop però, tot i això sempre té una espurna d'il·lusió i esperança als ulls. Gent que sap, verdaderament, el què vol dir la paraula sofriment però que, a pesar d'això, gaudeix i lluita de i per cada minut de la seua vida. I nosaltres, mentrestant, queixant-nos perquè no volen posar-nos internet al mòbil. At the end of the day you're another day older and  colder a nd there's nothing that anyone's giving...