El caixó desastre

Avui em sent obligat a escriure en aquest humil bloc, que Marabú Teatre, companyia amateur fundada a Gandia l'any 2004, ha d'estar ben orgullosa. Sí, estic completament convençut d'aquesta afirmació que acabe de fer. Crec que aquest grup ha d'alçar obligatòriament el cap ben alt i assumir que, una vegada més, s'han superat. I bé, potser que ho diga jo no ho fa reconeixedor dels seus mèrits, però necessite compartir amb vosaltres la meravellosa obra que he pogut gaudir avui a l'auditori del Real de Gandia: El blau, la roja i el verd . El blau, la roja i el verd narra la història d'uns personatges que viuen l'últim dia de les seves vides junts. Aquesta història es desenvolupa al llarg dels anys setanta, a la sala d'una beneficiència on, abans d'acomiadar-se, ens relaten les seues vivències a la guerra civil espanyola. Aquesta obra és la feina de molta gent, com podem veure a la fitxa artística i tècnica que repartien a l'entrada del teatre...

Ara que s'acosta el nadal -per no dir que ja el tenim xafant-nos els talons- la paraula temps és la més usada entre totes les persones del món mundial. Time, Zeit, temps, tiempo, čas, 時間... la qüestió és referir-se a ell i no d'una manera agradable, precisament. Els mesos de desembre i gener són mesos d'anar angoixat, buscant regals d'amics invisibles d'última hora, preparant deliciosos sopars, dinars i postres per sorprendre la família, estudiant per als p**** exàmens universitaris... que insignificant és un segon. No obstant, ens esclavitza. I molt. Ho fa d'una manera molt senzilla, tant que ni ens adonem. Ens és tan quotidiana com la mateixa respiració o el batec d'un cor. Bum, bum , bum, bum . Tic, tac , tic, tac . Ens pressiona a fer les coses i, de vegades, a deixar-ne moltes altres de costat, a despreocupar-nos-en. Momo ho sabia ben bé això i està disposada a contar-vos el seu punt de vista aquest dissabte.

A qui no li agradaria tornar a ser un xiquet? A qui no li agradaria tenir una altra vegada l'innocència d'un nen petit? Ser un xiquet és màgic: és passar d'un sentiment a un altre en una mil·lèsima de segon, és passar-ho bé amb un objecte insignificant, és gaudir del moment i del lloc on estàs, és l'indiferència davant dels errors. És, en conclusió, gojar de la vida sense importar-te el que et diu la teua consciència, el teu 'Pepito Grillo'. Un xiquet es passa el dia i la nit jugant, rient i gaudint, però siguem realistes: un adult no pot passar-se el dia jugant, té moltes obligacions que dur a terme i molts horaris que no li ho permeten... però sí que pot trencar aquestes barreres i passar-se'l gaudint del que fa, descobrint coses noves dia a dia, aprenent a assimilar els errors... Intentem traure el nostre xiquet tots els dies, perquè així, més tard o més prompte, trobarem la nostra felicitat plena.

Estiguin bonets... Aquesta expressió d'acomiadament barceloní ha sigut el meu dia a dia o, millor dit, el meu dijous a dijous des del setembre de 2011. Recorde ben bé com començà tot: nou curs. Primer dia. Noves cares. Reincorporació. Saluts. Abraços. Tots seguts fent un cercle. El director va a parlar, si nosaltres li ho permetem. Aquella veu tan peculiar, que causa respecte si no la coneixes, deia que anàvem a fer una nova obra. La segona obra... la primera com a grup. Una obra llarga, complexa, amb una escenografia que preparar, amb un atrezzo que fer. Tots estàvem molt emocionats. Qui seria qui? Eixa era la qüestió. El director no ens ho va voler dir. Dues setmanes després, quan, en teoria, ens havíem d'haver llegit l'obra, ens ho digué. Més emoció encara. Aquell dia va començar tot: la compaginació de l'estudi teatral i el de l'escola, la creació d'aquell personatge que, més avant, havíem d'interpretar. Nervis, estrès, treball dur, alegries, convivènc...