El caixó desastre

La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un...

L'església era totalment buida. El gemec dels bancs de madera que plenaven, de nord a sud, la nau central de l'edifici, envoltava en un gran silenci la suau mirada de la imatge de Sant Antoni, que penetrava en les ànimes dels peregrins quan anaven a visitar-lo per demanar-li importants canvis que ells mateix no havíen aconseguit dur a terme d'una manera física i racional en les seves vides. L'altura de les arqueries formeres deixaven entreveure dues naus laterals de menor altura, una a cada costat de la nau central que desembocava en un gran presbiteri decorat amb exquisides pintures iconogràfiques, la qual cosa permetia il·luminar d'una manera abundant el cos principal de l'església, encreuat per un transepte, amb tres naus també, que formava, en planta, una imponent creu llatina. El silenci inundava també la sagristia, situada a l'est de l'edifici. Només un murmuri, de vegades, desprenia un aroma a soroll que s'esfumava immediatament, amb l'e...

Un fort incendi es va apoderar de l'estòmag de Dídac qui, eternament enamorat, no deixava de mirar el telèfon mòbil esperant veure el nom de Lídia escrit en la pantalla del dispositiu. Els seus ulls brillaven com espurnes de foc esperant, ansioses, consumir un sentiment confús, producte de la curiositat i la passió. Lídia era una jove bruna, d'ulls obscurs, profunds, i mirada penetrant. El dia que va conèixer Dídac viatjava en tren amb una coneguda d'ambdós. Aquell dia, la seva ànima concupiscible va despertar, alborotada, trontollant per cadascun dels racons de les seves entranyes i desprenent, inevitablement, cert aroma a nervis. Les seues conviccions religioses, no obstant, havien alimentat una ànima racional paral·lela dictadora d'un pseudo-bé just, hipòcrita en moltes ocasions, que li impedia gaudir de moments de passió per por a un gran sentiment de culpa que arrapava el seu cor, mentre l'encongia i el feia malbé. En aquell tren només es miraren, desitjant tor...

Les estanteries estaven abarrotades. Llibres de totes les mides deixaven veure els seus lloms com si desitgessin sentir unes mans desconegudes recórrer les seves parts més íntimes. Fins i tot, hi havia que mostraven les seves cobertes perquè les prestatgeries no aconseguien protegir-los a causa de la seva gran mesura. -Vull aquell -es va sentir. El llibreter, la cara del qual esdevingué sorpresa, romania immòbil darrere del taulell; baixà la mirada i veié un noi, d'uns nou anys d'edat, aproximadament, que hi recolzava les seves mans.  -¿Cuál, joven? -va preguntar l'home, mentre somreia amablement. -Aquell -insistí el xiquet apuntant amb el seu dit índex un llibre de color clar amb un cavaller muntat sota un esvelt corser. -¿No eres un poco corto de edad para leer estas cosas? -canvià de cara.  -A vostè no li agrada celebrar el seu propi aniversari? A mi també els dels altres -sentencià. Al llibreter li canvià la cara per tercera vegada. A la tercera va...

Fa uns dies, la meua germana anà al Corte Inglés per comprar un llibre. Després de passejar-se tots els corredors de la secció 'libros' i després de visitar-hi totes les prestatgeries, en trobà una plena d'aquest exemplar que buscava, però la seua sorpresa no fou trobar-lo, sinó que aquests estaven, tots, en espanyol. La meua germana decidida, buscà una dependenta i li preguntà que si no tenien aquest mateix llibre en català, la seua versió original. L'empleada del Corte Inglés li digué, en castellà: ve y mira en la estantería de libros en catalán.  La meua germana assimilà amb el cap i la buscà... però, per si no s'havia trobat amb prou sorpreses, veié una prestatgeria diminuta amb quatre llibres en català, en la qual no es trobava el que ella volia. I torne a repetir que el llibre que la meua germana estava buscant era la versió original. Que va fer ella? Doncs se n'anà a casa mosquejada i, malauradament, sense el llibre que buscava, perquè l'...

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven. El monstre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac. I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, perquè deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres. Però heus aquí que un ...