El caixó desastre

Avui, un cop més, la societat s'ha revolucionat després que Donald Trump , polític, presentador de televisió, empresari, escriptor i millonari estatunidenc, esdevingués el 45é president dels EUA. No és d'estranyar que la gent s'emprenye d'aquest fet, perquè moltes de les frases de l'actual càrrec més alt de la república federal americana -durant l'última campanya electoral i durant la seva vida en general- han atacat directament i sentenciosa la Declaració dels Drets Humans .  Paral·lelament, a Espanya, hui ha mort Cristina Ortiz, La Veneno , vedet, cantant i actriu porno espanyola, després d'estar uns dies en coma per un cop al cap a causa d'un accident domèstic, segons la Policia, mentre que fonts del seu entorn argumenten que va ser causat per una pallissa. També es rumoreja que la que va ser mussa de Pepe Navarro  tenia la intenció de suïcidar-se. Independentment d'això, hi ha un tema que totes dos notícies comparteixen i que afecta la s...

L'església era totalment buida. El gemec dels bancs de madera que plenaven, de nord a sud, la nau central de l'edifici, envoltava en un gran silenci la suau mirada de la imatge de Sant Antoni, que penetrava en les ànimes dels peregrins quan anaven a visitar-lo per demanar-li importants canvis que ells mateix no havíen aconseguit dur a terme d'una manera física i racional en les seves vides. L'altura de les arqueries formeres deixaven entreveure dues naus laterals de menor altura, una a cada costat de la nau central que desembocava en un gran presbiteri decorat amb exquisides pintures iconogràfiques, la qual cosa permetia il·luminar d'una manera abundant el cos principal de l'església, encreuat per un transepte, amb tres naus també, que formava, en planta, una imponent creu llatina. El silenci inundava també la sagristia, situada a l'est de l'edifici. Només un murmuri, de vegades, desprenia un aroma a soroll que s'esfumava immediatament, amb l'e...

Mesos enrere, vaig decidir emprendre la lectura d'una novel·la que m'interessava llegir però que no trobava l'ocasió de fer-ho -quina pena no haver-la trobada abans aquesta oportunitat-. La novel·la de la que parle, la portada de la qual ja et convida a emprendre un gran viatge, es titula Tot el que tinc per ballar amb tu  i està escrita per Elvira Cambrils, escriptora i professora de filosofia nascuda a Pego l'any 1955. En un primer moment, m'agradaria destacar d'aquesta novel·la -i és per aquest fet pel què escric aquesta entrada en El caixó - l' atemporalitat de les reflexions. Permeteu que m'esplaie. En primer lloc, voldria destacar la utilització per part de Cambrils, d'un vocabulari riquíssim que defineix a la perfecció cada sentiment descrit en cadascuna de les pàgines d'aquesta novel·la. És admirable com unes paraules impreses poden transmetre tantes sensacions; una tasca que només autores amb molta cultura i amb molt de sentiment, c...

Avui he pogut adonar-me que el terme comunicació està perdent totalment el seu significant. L'essència de la paraula, la idea de comunicació que diria Plató, s'està corrompent. El refresque, per si les mosques: De vegades, com és el cas que m'ha ocorregut en les últimes setmanes, l'acció de transmetre un missatge es compleix. No obstant, la relació i la interacció social que s'ha d'establir entre les persones que emeten i reben el missatge és nul·la.  És com, per exemple, dos professors que imparteixen una mateixa assignatura a una mateixa classe d'una mateixa escola universitària. Els conceptes estan clars però la seva incomunicació els impedeix, o m'atrevisc a dir que els permet, fer que els alumnes es tornen bojos perquè cada vegada que es demana una correcció es diuen coses totalment diferents per part de cadascú. Serà que no hi ha tipus de comunicació. I amb això ho dic tot, si sabeu què és la comunicació.

Les estanteries estaven abarrotades. Llibres de totes les mides deixaven veure els seus lloms com si desitgessin sentir unes mans desconegudes recórrer les seves parts més íntimes. Fins i tot, hi havia que mostraven les seves cobertes perquè les prestatgeries no aconseguien protegir-los a causa de la seva gran mesura. -Vull aquell -es va sentir. El llibreter, la cara del qual esdevingué sorpresa, romania immòbil darrere del taulell; baixà la mirada i veié un noi, d'uns nou anys d'edat, aproximadament, que hi recolzava les seves mans.  -¿Cuál, joven? -va preguntar l'home, mentre somreia amablement. -Aquell -insistí el xiquet apuntant amb el seu dit índex un llibre de color clar amb un cavaller muntat sota un esvelt corser. -¿No eres un poco corto de edad para leer estas cosas? -canvià de cara.  -A vostè no li agrada celebrar el seu propi aniversari? A mi també els dels altres -sentencià. Al llibreter li canvià la cara per tercera vegada. A la tercera va...

"Quan la creativitat es torna obligació, perd allò que la fa una capacitat intel·lectual i fantàstica i, malauradament, esdevé monòtona, avorrida i eixorca." Un mateix, amb la creativitat pel sòl.

Sóc jo o des de fa dos mesos estan ocorrent les mateixes coses a l'Estat Espanyol? Sóc jo o el cara dura de Blesa pretén que el segur de Caja Madrid li pague la fiança? Sóc jo o, qui sap qui, s'ha passat per l'arc del triomf la decisió de la infermera infectada d'èbola, de no parlar sobre el seu estat de salut als mitjans de comunicació? Sóc jo o és il·lògic sacrificar un animal inofensiu, mentre a Estats Units el posen en quarantena? Sóc jo o el primer món només es preocupa d'una catàstrofe tercermundista quan els afecta a ells? Sóc jo o interessa més traslladar un missioner infectat d'èbola, i posar-nos en perill a tots -si és que és perillós- que ajudar els immigrants que salten el forjat de Melilla? Sóc jo o tot açò serveix com a cortina de fum per tapar la pèssima política del govern? Sóc jo o pretenen que la corrupció, la trista sanitat i la pobresa caiga sobre la responsabilitat dels que no toca? En realitat, crec que sóc jo... hui m'he alçat amb el p...

Hi ha dies en què les lleganyes no són l'única cosa que impedeix la visió; malauradament, la nostàlgia d'un passat que es pogués tornar a construir també dificulta la visió del futur i el que és més important, el present. Però res no ens obsessiona si no hi ha una sèrie d'obstacles -que tenen la capacitat de parlar, per desgràcia- que no cessen en repetir, una i altra vegada, allò en què vam fallar, allò que poguéssim haver fet millor, allò que no vam aconseguir. Una sèrie d'obstacles, l'opinió dels quals ens importa -a pesar de tot-. Aleshores, hauríem de fer el que aquests obstacles esperen de nosaltres com si foren amos i senyors de la nostra pròpia vida? No tot és una única opinió, ans hauríem d'obeir els gustos de tots -i no sé perquè, però intueixo que hi hauria contradiccions-. "Vull lluitar i no fer el que esperen de mi sinó el que m'agrada. He de ser sincera amb mi" (Sílvia Pérez Cruz: una cantant que no feia cas a l'opinió dels obs...

M'angoixa d'una manera notable la hipocresia de la gent davant la gran festa dels mercamorats, encara que no és això el que, en realitat, més m'hauria de preocupar en aquests moments. La conversió de la necessitat d'un dia per dedicar-se unes paraules dolces i uns moments tendres, a la necessitat d'un altre per incrementar els beneficis de les grans empreses em pareix preocupant. El materialisme al què estem involucrats ens ha fet esdevenir persones amb poc interès amb allò que en realitat necessitem, l'estima. Perquè en aqueixos moments en què necessitem una mà amiga que ens recolze, un ós de peluix que subjecta un cor amb alguna petita frase en un idioma que mai no és el nostre, no ens pot ajudar. Paral·lelament, m'angoixa la conversió de la necessitat d'un dia per celebrar el dia dels enamorats valencians, dels nostres enamorats, a la necessitat d'un altre per celebrar el dia d'uns enamorats que ni tan sols comparteixen el nostre idioma. E...

Et trobes tranquil·lament sota l'aigua cristal·lina de la mar, baix la llum del sol protector, deixant-te portar pels moviments inerts del vaivé de les ones, fins que de sobte, sents com el teu cos s'agita bruscament. L'aigua comença a bullir, a tenyir-se de blanc, com el llençol tapant el llit del recent difunt. Et banya la cara, penetrant-te als ulls, deixant-te cec, sense poder veure res més allà de la foscor absoluta. Et sents atrapat, envaït per la massa líquida del teu voltant. Notes un pes damunt teu, sota el cap, puta gravetat, per què no? que no et deixa eixir a l'exterior. Intentes fer-lo fora amb ajuda de les teves mans i braços, enredant encara més l'embolic creat. És inútil. De sobte veus una llum, tímida, que va desapareixent poc a poc. T'afones, sent presoner dels teus actes irracionals. T'afones, endinsant-te dins l'obscuritat absoluta. T'afones, sense pensar en aliar-te amb l'enemic. T'afones.

Fa uns dies, la meua germana anà al Corte Inglés per comprar un llibre. Després de passejar-se tots els corredors de la secció 'libros' i després de visitar-hi totes les prestatgeries, en trobà una plena d'aquest exemplar que buscava, però la seua sorpresa no fou trobar-lo, sinó que aquests estaven, tots, en espanyol. La meua germana decidida, buscà una dependenta i li preguntà que si no tenien aquest mateix llibre en català, la seua versió original. L'empleada del Corte Inglés li digué, en castellà: ve y mira en la estantería de libros en catalán.  La meua germana assimilà amb el cap i la buscà... però, per si no s'havia trobat amb prou sorpreses, veié una prestatgeria diminuta amb quatre llibres en català, en la qual no es trobava el que ella volia. I torne a repetir que el llibre que la meua germana estava buscant era la versió original. Que va fer ella? Doncs se n'anà a casa mosquejada i, malauradament, sense el llibre que buscava, perquè l'...

FUSTER I GUILLEMÓ, Jaume: La mort de Guillem. Editorial 3i4. Col·lecció Narratives. València, 1996. Per a començar, he de dir que m'ha agradat molt aquesta novel·la perquè, a més que és molt fàcil de llegir, la seua trama m'ha atrapat des del principi. Per una part, m'agradaria destacar la valentia de Fuster a l'escriure un fet amb tanta repercussió social, ja que escriure una novel·la sobre un assassinat que ha passat en la vida real, impressiona molt i si ho fa d'una manera tan explícita i detallada, encara més. I és que m'ha sorprès molt la precisió de l'autor al descriure els moments més durs de la novel·la, perquè ha sigut molt franc a l'hora d'aportar als fets eixa crueltat pròpia d'un assassinat. A més, m'ha agradat la seua precisió a l'hora de narrar els pensaments i sentiments dels protagonistes.  M'ha paregut una feina molt complicada la que ha realitzat , perquè Jaume  [Fuster]  ha convertit una sèrie de documen...

En una de les assignatures de l'institut d'ensenyament secundari públic al que vaig, m'han ensenyat, entre altres moltes coses, que la cultura ha canviat l'aparença i realitat del nostre planeta. M'han fet entendre que l'herència cultural fa possible l'evolució del coneixement, l'ètica i les estructures socials. M'han dit que aquesta herència sols és possible per a l'ésser humà. Mentre a mi m'han estat ensenyant açò, en una escola pública, com he dit abans, el govern que ens governa, valga'm la redundància, ha volgut llevar l'assignatura de tecnologia en batxiller i eliminar els batxillers artístics. No sé el que aquest govern vol aconseguir amb aquests fets, però el que jo pense és que ens vol retallar la cultura, entre tants altres drets bàsics. És molt greu que ens retallen en educació i sanitat, és clar, però que ens retallen en cultura també és inhumà. En realitat, sí que sé el que volen aconseguir amb aquestes supressions: r...

Sembla increïble que hagem d'esperar un dia a l'any per demostrar l'afecte que sentim cap a aquelles persones que tant estimem. Sembla increïble que amb els tres cents seixanta-cinc dies que tenim a l'any, no tinguem prou temps per dir-li a la/al nostra/e estimada/t que el volem. I és que resulta molt impactant que la societat haja creat un dia que consistisca en regalar-nos flors, bombons o qualsevol altra tonteria. Millor dit, i em corregisc: resulta impactant que les multinacionals hagen creat un dia que consistisca en regalar-nos flors, bombons o qualsevol altra tonteria per guanyar més diners dels que tenen, i que nosaltres els ho permetem. Pense que hem de tenir suficientment personalitat per no deixar-nos menjar pel món del consumisme. Mai és tard per demostrar-li a la teua parella o, simplement, als teus amics, amb un sol gest, el que sentim per ells. Perquè de vegades, una abraçada és millor que mil caixes de bombons. Deixem de ser tan materialistes i comen...

La societat ha de tenir una base, encara que siga petita, de la història del seu país. Ha de conèixer els fets bons i roïns, que ha donat lloc la societat que tenim en l'actualitat. Per això, hi ha l'assignatura d'història en l'escola, aleshores, que algú li diga al nostre govern actual que no fa falta tornar a aquells anys, al passat. A aquells anys vull dir als temps on la societat no tenia el dret a una educació pública i de qualitat. Als temps on la gent que tenia la sort d'estudiar, havia d'estudiar una carrera imposada encara que li agradés o no, és a dir, no tenia dret a escollir. Aquells temps on la societat estava clarament dividida en la gent que tenia diners i la gent que es moria de fam. Aquells temps de tristesa nacional.  No fa falta tornar a aquells anys de dictadura, on el que volien quatre persones, ho havien de voler tots els ciutadans. Perquè cada persona és lliure de la seva vida i, per exemple, no hem de deixar d'estudiar perquè ...