El caixó desastre

Hi han dies en els que desitjaries no haver-te alçat del llit. Hi han dies en els que no hagueres eixit de casa pel simple fet de no interactuar amb ningú. Hi han dies que la tristesa s'apodera del teu cos i de la teua ànima fins el punt de no ser res més que un cos mogut per la rutina. Hi han dies, molts dies, en els que penses que el món no està de la teua part. Sempre, però, hi ha gent pitjor que tu i que veu la vida amb més positivitat. Gent amb pocs recursos que desitja viure eixe dia com si fóra l'últim, que potser ho siga. Gent que veu la mort de prop però, tot i això sempre té una espurna d'il·lusió i esperança als ulls. Gent que sap, verdaderament, el què vol dir la paraula sofriment però que, a pesar d'això, gaudeix i lluita de i per cada minut de la seua vida. I nosaltres, mentrestant, queixant-nos perquè no volen posar-nos internet al mòbil. At the end of the day you're another day older and  colder a nd there's nothing that anyone's giving

Moltes vegades en la nostra vida fugim dels problemes i preferim deixar-los córrer, amagar-nos en el nostre món i reprimir els nostres sentiments. Moltes vegades no diguem el que pensem per deixar les coses com estan, com sempre han sigut i com sempre seran, si no fem res per canviar-ho. L'amagar els nostres pensaments no té res positiu. Sols fa que l'ànima d'un mateix vaja rosegant-se poc a poc, molt a poc a poc, fins arribar a no sentir res ni per un mateix ni pels demés. Moltes vegades val la pena, encara que després et miren amb cares rares, dir el que penses i quedar-te satisfet perquè ho has fet; sí, ho has fet, sense patir en el que diran els demés. Perquè aquests 'demés' que no et recolzen quan expresses els teus sentiments, pensaments o opinions, són en veritat els amics paper, per anomenar-los d'alguna manera, que estan en la nostra vida. Aquells que, amb una petita bufada de vent, s'esfumen sense adonar-te'n gairebé que han passat per ella.

Estiguin bonets... Aquesta expressió d'acomiadament barceloní ha sigut el meu dia a dia o, millor dit, el meu dijous a dijous des del setembre de 2011. Recorde ben bé com començà tot: nou curs. Primer dia. Noves cares. Reincorporació. Saluts. Abraços. Tots seguts fent un cercle. El director va a parlar, si nosaltres li ho permetem. Aquella veu tan peculiar, que causa respecte si no la coneixes, deia que anàvem a fer una nova obra. La segona obra... la primera com a grup. Una obra llarga, complexa, amb una escenografia que preparar, amb un atrezzo que fer. Tots estàvem molt emocionats. Qui seria qui? Eixa era la qüestió. El director no ens ho va voler dir. Dues setmanes després, quan, en teoria, ens havíem d'haver llegit l'obra, ens ho digué. Més emoció encara. Aquell dia va començar tot: la compaginació de l'estudi teatral i el de l'escola, la creació d'aquell personatge que, més avant, havíem d'interpretar. Nervis, estrès, treball dur, alegries, convivènc

Odie la gent materialista que sols desitja entretenir-se i divertir-se i no es preocupa per la gent del seu voltant. Odie aquesta gent si aquest sentiment d'ajudar als demés, és a dir, d'aconseguir el benestar de la societat, està en les seues mans i no fa res per assolir-lo. Els odie encara més perquè aquesta gent són el govern baix el mandat del qual m'ha tocat viure, on sols han sabut construir un circuit de Fórmula 1 o una petxina gegant a València que ha costat milions i, per sort o per desgràcia, s'obri poques vegades a l'any, o, per exemple, un aeroport a Castelló que també ha costat milions i, per sort o per desgràcia, per allí no passa ni Peter. Aquesta gent es mereix aquest odi, però ara se'n mereix una miqueta més, perquè conforme està el poble; un exemple que em ve al cap, que he vist per les notícies i m'ha sorprès molt és que han llevat els serveis d'urgències nocturnes a pobles habitats de gent major, on l'hospital més prop està a mi

Done-li, a la bella Barcelona, les bones nits i diga-li, de part meua, que algun dia ens tornarem a veure. Maria Seguí. 

Què boig el món, que no té cap sentit... i em fa pensar: no sé què hi faig aquí. Què boig el món, que no el puc entendre mai... ja pots lluitar amb constància, que un dia et fot un cop que et deixa sol al principi del camí. Diuen... que al món.. s'hi ve a patir.  

E jo, forçat d'aquest món seré eixit, tot lo meu mal serà vós no veer. 

-Toc, toc. -Qui és? -La Mort.                                           La mort ve descalça;                                           quan se'n va duu socs                                           que van fent                                           cloc... cloc... cloc... cloc... -Toc, toc. -Qui és? -Toc, toc. -Qui és? -Toc, toc. -Qui és? -Toc, toc. -Qui és?  Qui és?  Qui és? cloc... cloc... cloc... cloc... ( La nit , 1956. O.C.I, 1972)

Quan sento que tot s’ha acabat,  que no sé aixecar el cap, que  no tinc forces per continuar cap  endavant...  Quan sento que m’he fet petit,  que ja no crec en mi,  que el món  continuaria igual si jo no fos aquí. Llavors m’esforço en recordar   la teva cara al meu davant,  la meva orella escoltant  la teva veu baixet parlant,  dient que guanyar-me el destí  només dependria de mi  i vaig prometre prendre el repte a partir d’aquell instant. Respira, espera,  aixeca’t sense pressa, i nspira, refes-te,  la vida al món t’espera.