El caixó desastre

Avui, un cop més, la societat s'ha revolucionat després que Donald Trump , polític, presentador de televisió, empresari, escriptor i millonari estatunidenc, esdevingués el 45é president dels EUA. No és d'estranyar que la gent s'emprenye d'aquest fet, perquè moltes de les frases de l'actual càrrec més alt de la república federal americana -durant l'última campanya electoral i durant la seva vida en general- han atacat directament i sentenciosa la Declaració dels Drets Humans .  Paral·lelament, a Espanya, hui ha mort Cristina Ortiz, La Veneno , vedet, cantant i actriu porno espanyola, després d'estar uns dies en coma per un cop al cap a causa d'un accident domèstic, segons la Policia, mentre que fonts del seu entorn argumenten que va ser causat per una pallissa. També es rumoreja que la que va ser mussa de Pepe Navarro  tenia la intenció de suïcidar-se. Independentment d'això, hi ha un tema que totes dos notícies comparteixen i que afecta la s

Los Erasmus en Catalunya se sienten marginados . Article publicat pel periòdic on-line "e-notícies" el maig del 2013. L'inici de curs -o el dels seus tràmits, si més no- m'ha despertat una sèrie de dubtes (d'aquestos que alguns criden filosòfics) que seria una gran pena deixar en l'oblit. En primer lloc, m'agradaria parlar -o més bé escriure- sobre un tema relacionat amb l'idioma, a veure vosaltres què en penseu. Catalunya, que destaca per un polèmic panorama polític, és on es troba el centre on estudiaré aquest any; aquest, per l'inici de curs, realitzà dies enrere, en català, una xerrada d'interés sobre algunes assignatures. L'ex-director de l'escola va acabar la jornada, d'una manera molt inoportuna -tot cal dir-ho-, amb unes paraules que resumien l'encontre com un vergonyós acte, on havien assistit alumnes estrangers que no havien entés res del que s'havia parlat perquè tot el que havien escoltat havia estat en

I quan ho va fer, la innocent alegria d'uns van pagar la maliciosa estupidesa d'altres. #microconte

L'aguaitava cada dia, pacientment observadora, fins que la vida li va descobrir que l'espera només és que subjectiva. #microconte

Sabent el que penses, seria tot més fàcil. Però he comprovat que allò difícil és poder conèixer el que no dius. #microconte

L'església era totalment buida. El gemec dels bancs de madera que plenaven, de nord a sud, la nau central de l'edifici, envoltava en un gran silenci la suau mirada de la imatge de Sant Antoni, que penetrava en les ànimes dels peregrins quan anaven a visitar-lo per demanar-li importants canvis que ells mateix no havíen aconseguit dur a terme d'una manera física i racional en les seves vides. L'altura de les arqueries formeres deixaven entreveure dues naus laterals de menor altura, una a cada costat de la nau central que desembocava en un gran presbiteri decorat amb exquisides pintures iconogràfiques, la qual cosa permetia il·luminar d'una manera abundant el cos principal de l'església, encreuat per un transepte, amb tres naus també, que formava, en planta, una imponent creu llatina. El silenci inundava també la sagristia, situada a l'est de l'edifici. Només un murmuri, de vegades, desprenia un aroma a soroll que s'esfumava immediatament, amb l'e

Un fort incendi es va apoderar de l'estòmag de Dídac qui, eternament enamorat, no deixava de mirar el telèfon mòbil esperant veure el nom de Lídia escrit en la pantalla del dispositiu. Els seus ulls brillaven com espurnes de foc esperant, ansioses, consumir un sentiment confús, producte de la curiositat i la passió. Lídia era una jove bruna, d'ulls obscurs, profunds, i mirada penetrant. El dia que va conèixer Dídac viatjava en tren amb una coneguda d'ambdós. Aquell dia, la seva ànima concupiscible va despertar, alborotada, trontollant per cadascun dels racons de les seves entranyes i desprenent, inevitablement, cert aroma a nervis. Les seues conviccions religioses, no obstant, havien alimentat una ànima racional paral·lela dictadora d'un pseudo-bé just, hipòcrita en moltes ocasions, que li impedia gaudir de moments de passió per por a un gran sentiment de culpa que arrapava el seu cor, mentre l'encongia i el feia malbé. En aquell tren només es miraren, desitjant tor

Mesos enrere, vaig decidir emprendre la lectura d'una novel·la que m'interessava llegir però que no trobava l'ocasió de fer-ho -quina pena no haver-la trobada abans aquesta oportunitat-. La novel·la de la que parle, la portada de la qual ja et convida a emprendre un gran viatge, es titula Tot el que tinc per ballar amb tu  i està escrita per Elvira Cambrils, escriptora i professora de filosofia nascuda a Pego l'any 1955. En un primer moment, m'agradaria destacar d'aquesta novel·la -i és per aquest fet pel què escric aquesta entrada en El caixó - l' atemporalitat de les reflexions. Permeteu que m'esplaie. En primer lloc, voldria destacar la utilització per part de Cambrils, d'un vocabulari riquíssim que defineix a la perfecció cada sentiment descrit en cadascuna de les pàgines d'aquesta novel·la. És admirable com unes paraules impreses poden transmetre tantes sensacions; una tasca que només autores amb molta cultura i amb molt de sentiment, c

La televisió estava engegada, projectant en les penetrants pupil·les de l’anciana unes escenes d’amor llatí que li eren indiferents. L’obscuritat de la seva ment no li permetia recordar els romanços clàssics de la literatura contemporània, que tant havia llegit en la seva joventut, on una de les joves a causa del seu desig d’amor, moria ofegada en un rierol, descansant de la bogeria que l’havia portada fins aquell tràgic final. Sobre la taula del menjador, mentrestant, descansava un gerro amb romer, les fulles del qual es precipitàven lentament sobre la superfície de madera cuberta per un vetust hule que havia perdut tots els seus colors i, per tant, la seua essència, a causa d'una llarga vida. El temps passava estoic, indiferent a qualsevol persona que no fora capaç d’unir-se al ràpid viatge que emprengué en la preexistència. Fragment del relat propi  Eulògia , publicat al llibret faller de la Falla la Font, l'any 2016.

Fa uns dies, una persona em va qualificar, per a desgràcia meua -segons el parer d'aquest emisor- d'infantil. Un succés passat, que m'ha portat a reflexionar molt sobre el tema perquè: què és, en general,  ser infantil ? Segons diccionari.cat , infantil és allò relatiu o pertanyent a la infància o a l'infant. Però hi ha, a la web, l'expressió afectat d'infantilisme , que em crida molt l'atenció i em fa cercar el seu significat. Faig clic i infantilisme passa a ser, per tant, l'actitut pròpia d'un infant mantinguda en edat posterior. Tanmateix, no em quede satisfet, perquè a l'última definició apareix el terme actitut d'infant i és això el que vull trobar. Cabilejant, i gràcies a la meua humil experiència amb els xiquets, vaig descobrir poc a poc, quina és aquesta actitut que em va atribuir l'anònim del que parlem. No és cert -i si no, feu-m'ho saber- que l'actitut dels infants és la que tendeix a l'egoïsme de satisfer els

El sol donava pas a l'obscuritat de la nit, exhibint l'eternitat de qui anhela sense por, amb la intenció de recordar l'existència del temor en aquelles memòries mullades, de color de malenconia, que il·luminen els carrers de la ciutat, cercant l'individu que plora, tristament i amarga, mentre va desfent-se de crits angoixats per una repressió botxí de les seves alegries, com l'ànima abandonada d'una persona que ha destil·lat el verí de la despreocupació en la seva vida. La nit, jove i grandiosa, transcorria lentament, gaudint de l'espectacle dels estels, qui l'executaven imponentment, com cada nit, desitjant la clamor d'un nocturn públic que esperava fer la vetlla per alliberar-se dels seus prejudicis, sent partíceps de la primavera eterna; tots indiferents al sofriment de l'individu, qui immers en un moment d'ansietat, romania alliberant-se de tensions no desitjades que li posaven un enorme nus a l'estòmac i el feien perbocar amargame

S'acostava el moment i els nervis començaven a bullir-te dins l'estómac, desprenent aroma a desig d'abandonar l'any que ja finalitzava i, al mateix temps, donava pas a un de nou carregat d'esperança i d'il·lusió. Cinc minuts faltaven, i recordaves la mítica cançó vuitantera carregada de ganes d'encetar, amb l'any nou, una nova oportunitat de viure la vida amb alegria. Aleshores, sense gaire temps de reflexionar en els teus propòsits d'any nou, començava l'acció: una vegada has viscut sense importar-te el què diran, i no vas penedir-te,  dos oportunitats havies tingut de deixar de pensar en la vida dels altres, però no les vas aprofitar,  tres són les pel·lícules de les que t'havies enamorat, i havies vist per segona vegada,  quatre vegades has pogut fer l'amor sense protecció, i vas fotre,  cinc viatges has gaudit amb gent meravellosa, i tornaries a repetir-ne cinc més,  sis cops has estat preparat per pegar-li una hòstia a algú; la