Afectat d'infantilisme

Fa uns dies, una persona em va qualificar, per a desgràcia meua -segons el parer d'aquest emisor- d'infantil. Un succés passat, que m'ha portat a reflexionar molt sobre el tema perquè: què és, en general, ser infantil? Segons diccionari.cat, infantil és allò relatiu o pertanyent a la infància o a l'infant. Però hi ha, a la web, l'expressió afectat d'infantilisme, que em crida molt l'atenció i em fa cercar el seu significat. Faig clic i infantilisme passa a ser, per tant, l'actitut pròpia d'un infant mantinguda en edat posterior. Tanmateix, no em quede satisfet, perquè a l'última definició apareix el terme actitut d'infant i és això el que vull trobar.

Cabilejant, i gràcies a la meua humil experiència amb els xiquets, vaig descobrir poc a poc, quina és aquesta actitut que em va atribuir l'anònim del que parlem. No és cert -i si no, feu-m'ho saber- que l'actitut dels infants és la que tendeix a l'egoïsme de satisfer els seus desitjos mitjançant plors, gestos desagradables, desaprovacions i enrabiades?

L'adultesa, moltes vegades, es malinterpreta; i no ho dic jo, sinó El Petit Príncep, qui descobreix que alguns adults -per no dir l'immensa majoria- perden la capacitat de fer les coses per plenar el cor i només es preocupen pel seu admirat temps. Potser S. -l'anònim- va veure que tendisc a compaginar les meues coses personals, que també necessiten responsabilitat i dedicació, amb humor i diversió. Temps hi ha per a tot. Del cor, en realitat, mai ningú no s'hauria d'oblidar i ell està fent-ho.

No sóc la persona més adulta del món, però el diccionari és molt pràctic abans de parlar.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

19.04.2017

Marabú Teatre