Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

Enyorança

Imatge
Hi ha dies que enyore la delicadesa amb què ens tractava el temps, com la pinta que desembolicava, suaument, els cabells daurats de l'adolescència. L'afectivitat amb la que ens feia costat i ens protegia dels ràpids canvis del món que ens envoltava. Hi ha dies que enyore la bramor del sol, il·luminant les vesprades d'estiu que ens feia bullir en rialles sobre la delicada sorra que xafaven els nostres peus. Trobe a faltar les nits de música, on les mirades de tots es creuaven per contar-nos-ho tot sense dir-nos res. Hi ha dies que em manca l'alegria de trobar-nos-hi i de gaudir-nos. Dies que el sol em recorda la joventut obscura de Baudelaire. Dies que veig llunes tenyides de sang i que recolze el cap sobre la meva mà, damunt l'escriptori, i que observe el paisatge més enllà de la finestra, esperant, tal vegada, el dia que ho recupere tot i deixe d'enyorar tot allò que mai ha passat.

La dalla de la Mort

Imatge
Fa uns dies, vaig poder conèixer aquesta magnífica obra d'un artista anglés que, per cert, desconeixia, anomenat Henry Herbert La Thangue.

Independentment del seu estil o les seves tècniques pictòriques, aquesta obra representa d'un primer cop, una mare despertant la seva petita filla que dorm plàcidament sobre el coixí d'una cadira situada al jardí de la seva pròpia vivenda. Però, hi ha una cosa que va més enllà dins d'aquesta representació. Si et fixes, la teva mirada hauria de preocupar-se per la direcció del llarg camí fugat sobre el qual es troba la parella protagonista de l'escena. Al final d'aquest, trobes una tanca de madera i t'adones que darrere d'aquesta, si tens bona vista, hi ha un home amb una enorme dalla (tots sabem què simbolitza, o no?) Ara ja pots endevinar que la jove dorment, no dorm, ans ha mort. 
La vida, per tant, és això: pura aparença. Quan et penses que una cosa (fins i tot un quadre) o persona és d'una manera determinada,…

Nosaltres, els... poderosos

Imatge
L'alegria que va inundar l'Estat espanyol -o la seua gran totalitat- el passat diumenge d'eleccions, des del meu punt de vista, ha anat convertint-se en una constant amargor que no deixa lliberar un somriure, sinó que obliga a fer un gest de desaprovació a cada titular de premsa que es llig.

En uns temps on la voluntat de canvi és evident, els polítics no es cansen de mentir-nos. "Nosaltres pensem amb els valencians i valencianes" he llegit per algún periòdic digital. Mentida. Perdoneu la sinceritat, però no em crec eixa afirmació. La voluntat de poder se vos escapa per les orelles. A uns més que altres, cal dir-ho tot. 
Els que volen el millor per a un poble amb tanta identitat com és el valencià, són els que van buscant pactes amb la dreta que tant mal li ha fet soterrant-la durant vint-i-quatre anys? O és que, en realitat, el que busquen és ocupar el màxim càrrec de la Generalitat? No era la seua intenció desfer-se del Partit Popular i del bipartidisme?
Cada v…

Comunicació

Imatge
Avui he pogut adonar-me que el terme comunicació està perdent totalment el seu significant. L'essència de la paraula, la idea de comunicació que diria Plató, s'està corrompent. El refresque, per si les mosques:


De vegades, com és el cas que m'ha ocorregut en les últimes setmanes, l'acció de transmetre un missatge es compleix. No obstant, la relació i la interacció social que s'ha d'establir entre les persones que emeten i reben el missatge és nul·la. 
És com, per exemple, dos professors que imparteixen una mateixa assignatura a una mateixa classe d'una mateixa escola universitària. Els conceptes estan clars però la seva incomunicació els impedeix, o m'atrevisc a dir que els permet, fer que els alumnes es tornen bojos perquè cada vegada que es demana una correcció es diuen coses totalment diferents per part de cadascú.
Serà que no hi ha tipus de comunicació.
I amb això ho dic tot, si sabeu què és la comunicació.

Per sort...

Imatge
Allí es trobava. Ancià, indefens i poruc. Feia dies que l'havien prostrat en aquell llit mecànic que només s'adreçava quan venia l'auxiliar d'infermeria amb una safata plena d'alguna cosa per emportar-se a la boca, i baixava quan se n'anava. Simple rutina, si se'n pot dir així. Des que estava ingressat, la soletat romania sentada al silló de la seva dreta, jugant a qualsevol joc del mòbil, atenta per si algú la reclamava per alguna aplicació de missatgeria instantània. L'olor a silenci inundava el blanc habitacle. Els pobres rajos de llum que es feien pas entre les persianes de metall flonjo, el feien recordar un passat llunyà, quasi inexistent. Alguns espectres d'alegries personificades passaven pel seu davant, deixant un rastre de malenconia del que no va poder desfer-se. El traslladaven a paisatges de colors de gran transparència, quasi inalbirables. Va retirar l'humida mirada de la finestra, el cap no el podia moure, i la va fixar en un punt…

In-competència

Imatge
Hui he segut víctima, una altra vegada, de la incompetència de l'administració. En aquest cas, de la secretaria de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura (ETSA) de la Universitat Politècnica de València (UPV).

La història començà al setembre del dos-mil catorce, quan vaig decidir matricular-me a la carrera d'arquitectura a València. La meua ignorància era tal que, confiat, vaig decidir portar a secretaria certs documents que em demanava la solicitut de matrícula. Allí em va atendre una jove molt simpàtica que em va convidar a passar-hi i a cedir-li els documents amb un somriure lluernador. El que jo no sabia era que darrere d'aquella brillantor encegadora s'amagava una obscura trampa de la qual, una vegada dins, ja no te'n pots eixir. Se la coneix com el principi del final. El final de la paciència mundial. Sense jo saber res, feliç, vaig tornar-me'n a casa on, mesos després, en plenes vacances de Nadal, vaig rebre un correu en el què em demanaven una…

Passió 2

Imatge
El cos nu de Júlia bramava sensualitat. El seu pur to de pell, lluernava Josep que, cridat pels murmuris de la jove, s’acostava cada vegada més a ella. Sobtadament, impulsats per un desig aclaparador, els llavis d’ell es fongueren en el coll d’ella, que desprenia una exitant bramor que incitava a xuclar-lo fins consumir-lo en la seua totalitat. Mentrestant, Júlia, extasiada, acariciava el tors d’ell per baix de la seva camisa. Sentia en les seves poderoses mans el ràpid batec del cor de Josep, el qual augmentava la velocitat del seu. Podia sentir la virilitat de l’amant en certes parts del seu cos mentre ella demostrava com sabia estimar. En un moment d’apogeu, el noi s’arrencà la camisa d’un cop i mostrà la seva amant els seus marcats músculs que tant la van esbalair. Ella es llançà d’amunt d’ell i caigueren tots dos damunt del llit, que va ser testimoni, tota la nit, del consum de la seva passió. Josep va caure baix la sensualitat de Júlia, però en aquest cas, no era ella el botxí.

Marabú Teatre

Imatge
Avui em sent obligat a escriure en aquest humil bloc, que Marabú Teatre, companyia amateur fundada a Gandia l'any 2004, ha d'estar ben orgullosa. Sí, estic completament convençut d'aquesta afirmació que acabe de fer. Crec que aquest grup ha d'alçar obligatòriament el cap ben alt i assumir que, una vegada més, s'han superat. I bé, potser que ho diga jo no ho fa reconeixedor dels seus mèrits, però necessite compartir amb vosaltres la meravellosa obra que he pogut gaudir avui a l'auditori del Real de Gandia: El blau, la roja i el verd.

El blau, la roja i el verd narra la història d'uns personatges que viuen l'últim dia de les seves vides junts. Aquesta història es desenvolupa al llarg dels anys setanta, a la sala d'una beneficiència on, abans d'acomiadar-se, ens relaten les seues vivències a la guerra civil espanyola.

Aquesta obra és la feina de molta gent, com podem veure a la fitxa artística i tècnica que repartien a l'entrada del teatre; en p…

Feliç aniversari

Imatge
En un dels carrers del centre de València, prop de la plaça de l'Almoina, Dídac admira les façanes dels edificis, buscant en aquelles pedres una història a la que unir-se per tal de fer desaparèixer la seva pròpia.

A mi sempre m'han dit que el temps tot ho madura. Ja crec que ho fa, però amb les fruïtes, no et fot! Jo seguisc sentint-me com el xiquet innocent que creu encara en la màgia, en els contes de fantasia on tot acaba en un banquet d'anissos... que espera viure trepidants aventures com si d'un capità pirata es tractara... Jo encara crec que la fam en el món acabarà. També crec que la pobresa s'erradicarà. També pense que l'explotació infantil deixarà de ser comuna. Crec també que la guerra deixarà d'existir i que la pau regnarà el món. També crec, que collons, que la corrupció esclatarà en la cara dels que la porten a terme. 

Dídac descansa en els esglaons de la plaça, admira el paisatge, inspirà i expirà.


No sé si això se'n diu innocència o ignor…