Per sort...

Allí es trobava. Ancià, indefens i poruc. Feia dies que l'havien prostrat en aquell llit mecànic que només s'adreçava quan venia l'auxiliar d'infermeria amb una safata plena d'alguna cosa per emportar-se a la boca, i baixava quan se n'anava. Simple rutina, si se'n pot dir així. Des que estava ingressat, la soletat romania sentada al silló de la seva dreta, jugant a qualsevol joc del mòbil, atenta per si algú la reclamava per alguna aplicació de missatgeria instantània. L'olor a silenci inundava el blanc habitacle. Els pobres rajos de llum que es feien pas entre les persianes de metall flonjo, el feien recordar un passat llunyà, quasi inexistent. Alguns espectres d'alegries personificades passaven pel seu davant, deixant un rastre de malenconia del que no va poder desfer-se. El traslladaven a paisatges de colors de gran transparència, quasi inalbirables. Va retirar l'humida mirada de la finestra, el cap no el podia moure, i la va fixar en un punt de la pàl·lida paret. Sentia com la seva història tornava a existir; cada vegada més. Tancà els ulls i s'hi trobà immers en la seva pròpia realitat. L'enyorança, corrent com el rierol que es desfà del seu manantial, brollava pels seus ulls, els quals no van obrir-se mai més, per desgràcia... o per sort.