El caixó desastre

I quan ho va fer, la innocent alegria d'uns van pagar la maliciosa estupidesa d'altres. #microconte

L'aguaitava cada dia, pacientment observadora, fins que la vida li va descobrir que l'espera només és que subjectiva. #microconte

La televisió estava engegada, projectant en les penetrants pupil·les de l’anciana unes escenes d’amor llatí que li eren indiferents. L’obscuritat de la seva ment no li permetia recordar els romanços clàssics de la literatura contemporània, que tant havia llegit en la seva joventut, on una de les joves a causa del seu desig d’amor, moria ofegada en un rierol, descansant de la bogeria que l’havia portada fins aquell tràgic final. Sobre la taula del menjador, mentrestant, descansava un gerro amb romer, les fulles del qual es precipitàven lentament sobre la superfície de madera cuberta per un vetust hule que havia perdut tots els seus colors i, per tant, la seua essència, a causa d'una llarga vida. El temps passava estoic, indiferent a qualsevol persona que no fora capaç d’unir-se al ràpid viatge que emprengué en la preexistència. Fragment del relat propi  Eulògia , publicat al llibret faller de la Falla la Font, l'any 2016.

El sol donava pas a l'obscuritat de la nit, exhibint l'eternitat de qui anhela sense por, amb la intenció de recordar l'existència del temor en aquelles memòries mullades, de color de malenconia, que il·luminen els carrers de la ciutat, cercant l'individu que plora, tristament i amarga, mentre va desfent-se de crits angoixats per una repressió botxí de les seves alegries, com l'ànima abandonada d'una persona que ha destil·lat el verí de la despreocupació en la seva vida. La nit, jove i grandiosa, transcorria lentament, gaudint de l'espectacle dels estels, qui l'executaven imponentment, com cada nit, desitjant la clamor d'un nocturn públic que esperava fer la vetlla per alliberar-se dels seus prejudicis, sent partíceps de la primavera eterna; tots indiferents al sofriment de l'individu, qui immers en un moment d'ansietat, romania alliberant-se de tensions no desitjades que li posaven un enorme nus a l'estòmac i el feien perbocar amargame...

L'alegria que va inundar l'Estat espanyol -o la seua gran totalitat- el passat diumenge d'eleccions, des del meu punt de vista, ha anat convertint-se en una constant amargor que no deixa lliberar un somriure, sinó que obliga a fer un gest de desaprovació a cada titular de premsa que es llig. En uns temps on la voluntat de canvi és evident, els polítics no es cansen de mentir-nos. "Nosaltres pensem amb els valencians i valencianes" he llegit per algún periòdic digital. Mentida. Perdoneu la sinceritat, però no em crec eixa afirmació. La voluntat de poder se vos escapa per les orelles. A uns més que altres, cal dir-ho tot.  Els que volen el millor per a un poble amb tanta identitat com és el valencià, són els que van buscant pactes amb la dreta que tant mal li ha fet soterrant-la durant vint-i-quatre anys? O és que, en realitat, el que busquen és ocupar el màxim càrrec de la Generalitat? No era la seua intenció desfer-se del Partit Popular i del bipartidisme?...

Tot era obscur. Senzillament de color d'adolescència. A pesar de no veure-hi res, tot donava voltes dins el seu cap; potser pel seu desordre mental causat per la seva immaduresa psicològica o potser per les dos botelles de ginebra que es va fer la nit anterior. A les palpentes va trobar un medicament en càpsula i se'l va prendre, sense necessitat d'aigua. Sentia com la pastilla li fregava l'esòfag i arribava fins el seu estómac, desfets tots dos per l'alcohol. Alçà la mirada i desitjà morir. Una claror penetrà dins les seves pupil·les grosses que van tardar en adaptar-se al canvi de llum, mentre el seu cervell saturat, processava els impulsos nerviosos. Volgué vomitar. Sentí com el seu cos rebutjava el que havia pres en les últimes dotze hores i com se li anava acumulant en les seves cavitats bucals. Volgué córrer, però no pogué arribar al bany. Ho tirà tot enmig del corredor, tacà les parets i la porta de l'habitació dels seus pares. De sobte, aquesta s'o...

-En tot el curs, hem aprés a créixer. A créixer per a madurar. Per poder ser persones decents en un futur i no deixar-nos influir pels altres. Hem aprés també, que aquest període no és una etapa fàcil. No s'ha de tenir pressa ni voler pegar passes agegantades. Tot arriba en el seu degut temps. A més, hem sabut distingir entre créixer físicament i moralment. Elegir el camí que més ens convé i seguir-lo fins esgotar la nostra pròpia existència. Ens han ensenyat a respectar el creixement dels altres. A no intervenir sinó positivament en la vida aliena. Ens han ensenyat la nostra història. A respectar-la perquè no ens la trepitgen. Hem experimentat l'estima, el valor dels companys, dels amics, de la gent major, de la menor. Hem aprés a ser qui som i no avergonyir-nos-en -digué mentre tancava els llibres i senyalava la porta d'eixida. -Tot això hem aprés? -preguntà l'Oriol assegut en el seu pupitre, amb els ulls oberts com a plats, atònit a causa de la breu síntesi de tots...

Et trobes tranquil·lament sota l'aigua cristal·lina de la mar, baix la llum del sol protector, deixant-te portar pels moviments inerts del vaivé de les ones, fins que de sobte, sents com el teu cos s'agita bruscament. L'aigua comença a bullir, a tenyir-se de blanc, com el llençol tapant el llit del recent difunt. Et banya la cara, penetrant-te als ulls, deixant-te cec, sense poder veure res més allà de la foscor absoluta. Et sents atrapat, envaït per la massa líquida del teu voltant. Notes un pes damunt teu, sota el cap, puta gravetat, per què no? que no et deixa eixir a l'exterior. Intentes fer-lo fora amb ajuda de les teves mans i braços, enredant encara més l'embolic creat. És inútil. De sobte veus una llum, tímida, que va desapareixent poc a poc. T'afones, sent presoner dels teus actes irracionals. T'afones, endinsant-te dins l'obscuritat absoluta. T'afones, sense pensar en aliar-te amb l'enemic. T'afones.

Summer has come and passed. The innocent can never last. Wake me up when September ends. Like my father's come to pass. Twenty years has gone so fast. Wake me up when September ends...