El caixó desastre

Mesos enrere, vaig decidir emprendre la lectura d'una novel·la que m'interessava llegir però que no trobava l'ocasió de fer-ho -quina pena no haver-la trobada abans aquesta oportunitat-. La novel·la de la que parle, la portada de la qual ja et convida a emprendre un gran viatge, es titula Tot el que tinc per ballar amb tu  i està escrita per Elvira Cambrils, escriptora i professora de filosofia nascuda a Pego l'any 1955. En un primer moment, m'agradaria destacar d'aquesta novel·la -i és per aquest fet pel què escric aquesta entrada en El caixó - l' atemporalitat de les reflexions. Permeteu que m'esplaie. En primer lloc, voldria destacar la utilització per part de Cambrils, d'un vocabulari riquíssim que defineix a la perfecció cada sentiment descrit en cadascuna de les pàgines d'aquesta novel·la. És admirable com unes paraules impreses poden transmetre tantes sensacions; una tasca que només autores amb molta cultura i amb molt de sentiment, c

La televisió estava engegada, projectant en les penetrants pupil·les de l’anciana unes escenes d’amor llatí que li eren indiferents. L’obscuritat de la seva ment no li permetia recordar els romanços clàssics de la literatura contemporània, que tant havia llegit en la seva joventut, on una de les joves a causa del seu desig d’amor, moria ofegada en un rierol, descansant de la bogeria que l’havia portada fins aquell tràgic final. Sobre la taula del menjador, mentrestant, descansava un gerro amb romer, les fulles del qual es precipitàven lentament sobre la superfície de madera cuberta per un vetust hule que havia perdut tots els seus colors i, per tant, la seua essència, a causa d'una llarga vida. El temps passava estoic, indiferent a qualsevol persona que no fora capaç d’unir-se al ràpid viatge que emprengué en la preexistència. Fragment del relat propi  Eulògia , publicat al llibret faller de la Falla la Font, l'any 2016.

Fa uns dies, una persona em va qualificar, per a desgràcia meua -segons el parer d'aquest emisor- d'infantil. Un succés passat, que m'ha portat a reflexionar molt sobre el tema perquè: què és, en general,  ser infantil ? Segons diccionari.cat , infantil és allò relatiu o pertanyent a la infància o a l'infant. Però hi ha, a la web, l'expressió afectat d'infantilisme , que em crida molt l'atenció i em fa cercar el seu significat. Faig clic i infantilisme passa a ser, per tant, l'actitut pròpia d'un infant mantinguda en edat posterior. Tanmateix, no em quede satisfet, perquè a l'última definició apareix el terme actitut d'infant i és això el que vull trobar. Cabilejant, i gràcies a la meua humil experiència amb els xiquets, vaig descobrir poc a poc, quina és aquesta actitut que em va atribuir l'anònim del que parlem. No és cert -i si no, feu-m'ho saber- que l'actitut dels infants és la que tendeix a l'egoïsme de satisfer els