El caixó desastre

La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un...

Avui, un cop més, la societat s'ha revolucionat després que Donald Trump , polític, presentador de televisió, empresari, escriptor i millonari estatunidenc, esdevingués el 45é president dels EUA. No és d'estranyar que la gent s'emprenye d'aquest fet, perquè moltes de les frases de l'actual càrrec més alt de la república federal americana -durant l'última campanya electoral i durant la seva vida en general- han atacat directament i sentenciosa la Declaració dels Drets Humans .  Paral·lelament, a Espanya, hui ha mort Cristina Ortiz, La Veneno , vedet, cantant i actriu porno espanyola, després d'estar uns dies en coma per un cop al cap a causa d'un accident domèstic, segons la Policia, mentre que fonts del seu entorn argumenten que va ser causat per una pallissa. També es rumoreja que la que va ser mussa de Pepe Navarro  tenia la intenció de suïcidar-se. Independentment d'això, hi ha un tema que totes dos notícies comparteixen i que afecta la s...

Los Erasmus en Catalunya se sienten marginados . Article publicat pel periòdic on-line "e-notícies" el maig del 2013. L'inici de curs -o el dels seus tràmits, si més no- m'ha despertat una sèrie de dubtes (d'aquestos que alguns criden filosòfics) que seria una gran pena deixar en l'oblit. En primer lloc, m'agradaria parlar -o més bé escriure- sobre un tema relacionat amb l'idioma, a veure vosaltres què en penseu. Catalunya, que destaca per un polèmic panorama polític, és on es troba el centre on estudiaré aquest any; aquest, per l'inici de curs, realitzà dies enrere, en català, una xerrada d'interés sobre algunes assignatures. L'ex-director de l'escola va acabar la jornada, d'una manera molt inoportuna -tot cal dir-ho-, amb unes paraules que resumien l'encontre com un vergonyós acte, on havien assistit alumnes estrangers que no havien entés res del que s'havia parlat perquè tot el que havien escoltat havia estat en ...

I quan ho va fer, la innocent alegria d'uns van pagar la maliciosa estupidesa d'altres. #microconte

L'aguaitava cada dia, pacientment observadora, fins que la vida li va descobrir que l'espera només és que subjectiva. #microconte

Sabent el que penses, seria tot més fàcil. Però he comprovat que allò difícil és poder conèixer el que no dius. #microconte

L'església era totalment buida. El gemec dels bancs de madera que plenaven, de nord a sud, la nau central de l'edifici, envoltava en un gran silenci la suau mirada de la imatge de Sant Antoni, que penetrava en les ànimes dels peregrins quan anaven a visitar-lo per demanar-li importants canvis que ells mateix no havíen aconseguit dur a terme d'una manera física i racional en les seves vides. L'altura de les arqueries formeres deixaven entreveure dues naus laterals de menor altura, una a cada costat de la nau central que desembocava en un gran presbiteri decorat amb exquisides pintures iconogràfiques, la qual cosa permetia il·luminar d'una manera abundant el cos principal de l'església, encreuat per un transepte, amb tres naus també, que formava, en planta, una imponent creu llatina. El silenci inundava també la sagristia, situada a l'est de l'edifici. Només un murmuri, de vegades, desprenia un aroma a soroll que s'esfumava immediatament, amb l'e...

La televisió estava engegada, projectant en les penetrants pupil·les de l’anciana unes escenes d’amor llatí que li eren indiferents. L’obscuritat de la seva ment no li permetia recordar els romanços clàssics de la literatura contemporània, que tant havia llegit en la seva joventut, on una de les joves a causa del seu desig d’amor, moria ofegada en un rierol, descansant de la bogeria que l’havia portada fins aquell tràgic final. Sobre la taula del menjador, mentrestant, descansava un gerro amb romer, les fulles del qual es precipitàven lentament sobre la superfície de madera cuberta per un vetust hule que havia perdut tots els seus colors i, per tant, la seua essència, a causa d'una llarga vida. El temps passava estoic, indiferent a qualsevol persona que no fora capaç d’unir-se al ràpid viatge que emprengué en la preexistència. Fragment del relat propi  Eulògia , publicat al llibret faller de la Falla la Font, l'any 2016.

Fa uns dies, una persona em va qualificar, per a desgràcia meua -segons el parer d'aquest emisor- d'infantil. Un succés passat, que m'ha portat a reflexionar molt sobre el tema perquè: què és, en general,  ser infantil ? Segons diccionari.cat , infantil és allò relatiu o pertanyent a la infància o a l'infant. Però hi ha, a la web, l'expressió afectat d'infantilisme , que em crida molt l'atenció i em fa cercar el seu significat. Faig clic i infantilisme passa a ser, per tant, l'actitut pròpia d'un infant mantinguda en edat posterior. Tanmateix, no em quede satisfet, perquè a l'última definició apareix el terme actitut d'infant i és això el que vull trobar. Cabilejant, i gràcies a la meua humil experiència amb els xiquets, vaig descobrir poc a poc, quina és aquesta actitut que em va atribuir l'anònim del que parlem. No és cert -i si no, feu-m'ho saber- que l'actitut dels infants és la que tendeix a l'egoïsme de satisfer els ...

El sol donava pas a l'obscuritat de la nit, exhibint l'eternitat de qui anhela sense por, amb la intenció de recordar l'existència del temor en aquelles memòries mullades, de color de malenconia, que il·luminen els carrers de la ciutat, cercant l'individu que plora, tristament i amarga, mentre va desfent-se de crits angoixats per una repressió botxí de les seves alegries, com l'ànima abandonada d'una persona que ha destil·lat el verí de la despreocupació en la seva vida. La nit, jove i grandiosa, transcorria lentament, gaudint de l'espectacle dels estels, qui l'executaven imponentment, com cada nit, desitjant la clamor d'un nocturn públic que esperava fer la vetlla per alliberar-se dels seus prejudicis, sent partíceps de la primavera eterna; tots indiferents al sofriment de l'individu, qui immers en un moment d'ansietat, romania alliberant-se de tensions no desitjades que li posaven un enorme nus a l'estòmac i el feien perbocar amargame...

S'acostava el moment i els nervis començaven a bullir-te dins l'estómac, desprenent aroma a desig d'abandonar l'any que ja finalitzava i, al mateix temps, donava pas a un de nou carregat d'esperança i d'il·lusió. Cinc minuts faltaven, i recordaves la mítica cançó vuitantera carregada de ganes d'encetar, amb l'any nou, una nova oportunitat de viure la vida amb alegria. Aleshores, sense gaire temps de reflexionar en els teus propòsits d'any nou, començava l'acció: una vegada has viscut sense importar-te el què diran, i no vas penedir-te,  dos oportunitats havies tingut de deixar de pensar en la vida dels altres, però no les vas aprofitar,  tres són les pel·lícules de les que t'havies enamorat, i havies vist per segona vegada,  quatre vegades has pogut fer l'amor sense protecció, i vas fotre,  cinc viatges has gaudit amb gent meravellosa, i tornaries a repetir-ne cinc més,  sis cops has estat preparat per pegar-li una hòstia a algú; la...

Hi ha dies que enyore la delicadesa amb què ens tractava el temps, com la pinta que desembolicava, suaument, els cabells daurats de l'adolescència. L'afectivitat amb la que ens feia costat i ens protegia dels ràpids canvis del món que ens envoltava. Hi ha dies que enyore la bramor del sol, il·luminant les vesprades d'estiu que ens feia bullir en rialles sobre la delicada sorra que xafaven els nostres peus. Trobe a faltar les nits de música, on les mirades de tots es creuaven per contar-nos-ho tot sense dir-nos res. Hi ha dies que em manca l'alegria de trobar-nos-hi i de gaudir-nos. Dies que el sol em recorda la joventut obscura de Baudelaire. Dies que veig llunes tenyides de sang i que recolze el cap sobre la meva mà, damunt l'escriptori, i que observe el paisatge més enllà de la finestra, esperant, tal vegada, el dia que ho recupere tot i deixe d'enyorar tot allò que mai ha passat.

Fa uns dies, vaig poder conèixer aquesta magnífica obra d'un artista anglés que, per cert, desconeixia, anomenat Henry Herbert La Thangue. Independentment del seu estil o les seves tècniques pictòriques, aquesta obra representa d'un primer cop, una mare despertant la seva petita filla que dorm plàcidament sobre el coixí d'una cadira situada al jardí de la seva pròpia vivenda. Però, hi ha una cosa que va més enllà dins d'aquesta representació. Si et fixes, la teva mirada hauria de preocupar-se per la direcció del llarg camí fugat sobre el qual es troba la parella protagonista de l'escena. Al final d'aquest, trobes una tanca de madera i t'adones que darrere d'aquesta, si tens bona vista, hi ha un home amb una enorme dalla (tots sabem què simbolitza, o no?) Ara ja pots endevinar que la jove dorment, no dorm, ans ha mort.  La vida, per tant, és això: pura aparença. Quan et penses que una cosa (fins i tot un quadre) o persona és d'una manera de...

L'alegria que va inundar l'Estat espanyol -o la seua gran totalitat- el passat diumenge d'eleccions, des del meu punt de vista, ha anat convertint-se en una constant amargor que no deixa lliberar un somriure, sinó que obliga a fer un gest de desaprovació a cada titular de premsa que es llig. En uns temps on la voluntat de canvi és evident, els polítics no es cansen de mentir-nos. "Nosaltres pensem amb els valencians i valencianes" he llegit per algún periòdic digital. Mentida. Perdoneu la sinceritat, però no em crec eixa afirmació. La voluntat de poder se vos escapa per les orelles. A uns més que altres, cal dir-ho tot.  Els que volen el millor per a un poble amb tanta identitat com és el valencià, són els que van buscant pactes amb la dreta que tant mal li ha fet soterrant-la durant vint-i-quatre anys? O és que, en realitat, el que busquen és ocupar el màxim càrrec de la Generalitat? No era la seua intenció desfer-se del Partit Popular i del bipartidisme?...

Avui he pogut adonar-me que el terme comunicació està perdent totalment el seu significant. L'essència de la paraula, la idea de comunicació que diria Plató, s'està corrompent. El refresque, per si les mosques: De vegades, com és el cas que m'ha ocorregut en les últimes setmanes, l'acció de transmetre un missatge es compleix. No obstant, la relació i la interacció social que s'ha d'establir entre les persones que emeten i reben el missatge és nul·la.  És com, per exemple, dos professors que imparteixen una mateixa assignatura a una mateixa classe d'una mateixa escola universitària. Els conceptes estan clars però la seva incomunicació els impedeix, o m'atrevisc a dir que els permet, fer que els alumnes es tornen bojos perquè cada vegada que es demana una correcció es diuen coses totalment diferents per part de cadascú. Serà que no hi ha tipus de comunicació. I amb això ho dic tot, si sabeu què és la comunicació.

Allí es trobava. Ancià, indefens i poruc. Feia dies que l'havien prostrat en aquell llit mecànic que només s'adreçava quan venia l'auxiliar d'infermeria amb una safata plena d'alguna cosa per emportar-se a la boca, i baixava quan se n'anava. Simple rutina, si se'n pot dir així. Des que estava ingressat, la soletat romania sentada al silló de la seva dreta, jugant a qualsevol joc del mòbil, atenta per si algú la reclamava per alguna aplicació de missatgeria instantània. L'olor a silenci inundava el blanc habitacle. Els pobres rajos de llum que es feien pas entre les persianes de metall flonjo, el feien recordar un passat llunyà, quasi inexistent. Alguns espectres d'alegries personificades passaven pel seu davant, deixant un rastre de malenconia del que no va poder desfer-se. El traslladaven a paisatges de colors de gran transparència, quasi inalbirables. Va retirar l'humida mirada de la finestra, el cap no el podia moure, i la va fixar en un punt ...

Hui he segut víctima, una altra vegada, de la incompetència de l'administració. En aquest cas, de la secretaria de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura (ETSA) de la Universitat Politècnica de València (UPV). La història començà al setembre del dos-mil catorce, quan vaig decidir matricular-me a la carrera d'arquitectura a València. La meua ignorància era tal que, confiat, vaig decidir portar a secretaria certs documents que em demanava la solicitut de matrícula. Allí em va atendre una jove molt simpàtica que em va convidar a passar-hi i a cedir-li els documents amb un somriure lluernador. El que jo no sabia era que darrere d'aquella brillantor encegadora s'amagava una obscura trampa de la qual, una vegada dins, ja no te'n pots eixir. Se la coneix com el principi del final. El final de la paciència mundial. Sense jo saber res, feliç, vaig tornar-me'n a casa on, mesos després, en plenes vacances de Nadal, vaig rebre un correu en el què em demanaven un...

En un dels carrers del centre de València, prop de la plaça de l'Almoina, Dídac admira les façanes dels edificis, buscant en aquelles pedres una història a la que unir-se per tal de fer desaparèixer la seva pròpia. A mi sempre m'han dit que el temps tot ho madura. Ja crec que ho fa, però amb les fruïtes, no et fot! Jo seguisc sentint-me com el xiquet innocent que creu encara en la màgia, en els contes de fantasia on tot acaba en un banquet d'anissos... que espera viure trepidants aventures com si d'un capità pirata es tractara... Jo encara crec que la fam en el món acabarà. També crec que la pobresa s'erradicarà. També pense que l'explotació infantil deixarà de ser comuna. Crec també que la guerra deixarà d'existir i que la pau regnarà el món. També crec, que collons, que la corrupció esclatarà en la cara dels que la porten a terme.  Dídac descansa en els esglaons de la plaça, admira el paisatge, inspirà i expirà. No sé si això se'n diu innocè...

Ara que s'acosta el nadal -per no dir que ja el tenim xafant-nos els talons- la paraula temps és la més usada entre totes les persones del món mundial. Time, Zeit, temps, tiempo, čas, 時間... la qüestió és referir-se a ell i no d'una manera agradable, precisament. Els mesos de desembre i gener són mesos d'anar angoixat, buscant regals d'amics invisibles d'última hora, preparant deliciosos sopars, dinars i postres per sorprendre la família, estudiant per als p**** exàmens universitaris... que insignificant és un segon. No obstant, ens esclavitza. I molt. Ho fa d'una manera molt senzilla, tant que ni ens adonem. Ens és tan quotidiana com la mateixa respiració o el batec d'un cor. Bum, bum , bum, bum . Tic, tac , tic, tac . Ens pressiona a fer les coses i, de vegades, a deixar-ne moltes altres de costat, a despreocupar-nos-en. Momo ho sabia ben bé això i està disposada a contar-vos el seu punt de vista aquest dissabte.

Les estanteries estaven abarrotades. Llibres de totes les mides deixaven veure els seus lloms com si desitgessin sentir unes mans desconegudes recórrer les seves parts més íntimes. Fins i tot, hi havia que mostraven les seves cobertes perquè les prestatgeries no aconseguien protegir-los a causa de la seva gran mesura. -Vull aquell -es va sentir. El llibreter, la cara del qual esdevingué sorpresa, romania immòbil darrere del taulell; baixà la mirada i veié un noi, d'uns nou anys d'edat, aproximadament, que hi recolzava les seves mans.  -¿Cuál, joven? -va preguntar l'home, mentre somreia amablement. -Aquell -insistí el xiquet apuntant amb el seu dit índex un llibre de color clar amb un cavaller muntat sota un esvelt corser. -¿No eres un poco corto de edad para leer estas cosas? -canvià de cara.  -A vostè no li agrada celebrar el seu propi aniversari? A mi també els dels altres -sentencià. Al llibreter li canvià la cara per tercera vegada. A la tercera va...