La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un...
El temps, que és el que ho cura tot, també és el que ho emmalalteix, perquè el temps són els moments i els sentiments que donen pas a la pròxima eternitat, desencadenant més malaltia; la que ho cura tot.
André Letria | Se eu fosse um livro Havia entrat en aquella llibreria centenars de vegades; de fet, era el pla al que més recorria en aquelles vesprades d’avorriment a la capital. A pesar de l’actitut rància dels que la visitaven, ell sempre sabia trobar el lloc on era capaç d’evitar recomanacions que no volia escoltar; sabia bé el que buscava i no necessitava la supèrbia de ningú per trobar-ho. Va ser en aquell lloc, aquella vesprada de novembre, on va trobar en una de les prestatgeries una novel·la màgica: un llibre amb una sinopsi com mai havia llegit abans, emmarcada en una contraportada senzilla, i una peculiaritat, les pàgines del seu interior estaven en blanc.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada