Ofèlia

La televisió estava engegada, projectant en les penetrants pupil·les de l’anciana unes escenes d’amor llatí que li eren indiferents. L’obscuritat de la seva ment no li permetia recordar els romanços clàssics de la literatura contemporània, que tant havia llegit en la seva joventut, on una de les joves a causa del seu desig d’amor, moria ofegada en un rierol, descansant de la bogeria que l’havia portada fins aquell tràgic final.

Sobre la taula del menjador, mentrestant, descansava un gerro amb romer, les fulles del qual es precipitàven lentament sobre la superfície de madera cuberta per un vetust hule que havia perdut tots els seus colors i, per tant, la seua essència, a causa d'una llarga vida. El temps passava estoic, indiferent a qualsevol persona que no fora capaç d’unir-se al ràpid viatge que emprengué en la preexistència.


Fragment del relat propi Eulògia, publicat al llibret faller de la Falla la Font, l'any 2016.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

19.04.2017

Imatge
La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un
Més informació

Marabú Teatre

Imatge
Avui em sent obligat a escriure en aquest humil bloc, que Marabú Teatre, companyia amateur fundada a Gandia l'any 2004, ha d'estar ben orgullosa. Sí, estic completament convençut d'aquesta afirmació que acabe de fer. Crec que aquest grup ha d'alçar obligatòriament el cap ben alt i assumir que, una vegada més, s'han superat. I bé, potser que ho diga jo no ho fa reconeixedor dels seus mèrits, però necessite compartir amb vosaltres la meravellosa obra que he pogut gaudir avui a l'auditori del Real de Gandia: El blau, la roja i el verd . El blau, la roja i el verd narra la història d'uns personatges que viuen l'últim dia de les seves vides junts. Aquesta història es desenvolupa al llarg dels anys setanta, a la sala d'una beneficiència on, abans d'acomiadar-se, ens relaten les seues vivències a la guerra civil espanyola. Aquesta obra és la feina de molta gent, com podem veure a la fitxa artística i tècnica que repartien a l'entrada del teatre
Més informació