No som titelles, som un poble amb drets.

La societat ha de tenir una base, encara que siga petita, de la història del seu país. Ha de conèixer els fets bons i roïns, que ha donat lloc la societat que tenim en l'actualitat. Per això, hi ha l'assignatura d'història en l'escola, aleshores, que algú li diga al nostre govern actual que no fa falta tornar a aquells anys, al passat.

A aquells anys vull dir als temps on la societat no tenia el dret a una educació pública i de qualitat. Als temps on la gent que tenia la sort d'estudiar, havia d'estudiar una carrera imposada encara que li agradés o no, és a dir, no tenia dret a escollir. Aquells temps on la societat estava clarament dividida en la gent que tenia diners i la gent que es moria de fam. Aquells temps de tristesa nacional. 

No fa falta tornar a aquells anys de dictadura, on el que volien quatre persones, ho havien de voler tots els ciutadans. Perquè cada persona és lliure de la seva vida i, per exemple, no hem de deixar d'estudiar perquè vosaltres, mandataris actuals, pugeu les tasses de les matrícules universitàries. Tampoc hem de deixar d'estudiar el que vulguem perquè un pocavergonya ens diga que: 'hay que estudiar lo que es necesario, no lo que se quiere'.

 Per això hem d'estar més atents que mai, perquè no ens manipulen. Ja n'hi ha prou, no som titelles. Som un poble amb drets, encara que no ho vulguen admetre.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

19.04.2017

Imatge
La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un
Més informació

Marabú Teatre

Imatge
Avui em sent obligat a escriure en aquest humil bloc, que Marabú Teatre, companyia amateur fundada a Gandia l'any 2004, ha d'estar ben orgullosa. Sí, estic completament convençut d'aquesta afirmació que acabe de fer. Crec que aquest grup ha d'alçar obligatòriament el cap ben alt i assumir que, una vegada més, s'han superat. I bé, potser que ho diga jo no ho fa reconeixedor dels seus mèrits, però necessite compartir amb vosaltres la meravellosa obra que he pogut gaudir avui a l'auditori del Real de Gandia: El blau, la roja i el verd . El blau, la roja i el verd narra la història d'uns personatges que viuen l'últim dia de les seves vides junts. Aquesta història es desenvolupa al llarg dels anys setanta, a la sala d'una beneficiència on, abans d'acomiadar-se, ens relaten les seues vivències a la guerra civil espanyola. Aquesta obra és la feina de molta gent, com podem veure a la fitxa artística i tècnica que repartien a l'entrada del teatre
Més informació