Imitant l'estil d'Opòton

Avui ja fa dos vegades vint dies que vaig estar a un poble anomenat Pego, que vol dir que fan cops, però no diu a qui.

Escric aquest record, encara que és prou difícil, perquè ja tinc vint vegades quatre anys i puc ben dir que quasi ho he perdut tot, fins la memòria.

La gent natural d'aquell poble, i no sé si m'explique amb això de natural car de natural tenien gairebé poc, eixia de les cases mentre el Sol s'anava ponent a la banda de Tlacopan. Era el dia sis vegades cinc menys ú del mes de març segons el compte del Vell Astlan, car ells diuen març com nosaltres diem Ceh, i encara no sé si això de natural queda ben clar.

Quan el Sol s'havia posat totalment per les escletxes de pedra, pels carrers del poble de Pego se sentien com trons. Vaig pensar que el Déu Huracán els havia tramés la mateixa inundació que els havia enviat als meus avantpassats per ser tan poc naturals. Això de natural és d'un altre tros que ve més endavant i ja serà dit amb bones paraules quan serà arribada l'hora.

Vaig saber que Huracán no estava furiós quan vaig veure que la tribu del poble de Pego no tenia por, ni fugia, ni es refugiava, tots estaven enderiats mirant persones rarament vestides i amb el cap acabat en punta. Deu i mig deu persones vestides d'aquella estranya manera, però sense el cap de punta, portaven als muscles altres persones que vaguen per La Casa Sense Portes ni Finestres, que és manera de dir que eren mortes, perquè ni tancaven els ulls, que amb això vull dir que no es movien, car tancar els ulls no es pot evitar si ets viu.

Vam preguntar què era allò i solament ens van dir que setmana santa. Aleshores vaig pensar que aquelles persones vagants per La Casa Sense Portes ni Finestres, que portava la gent sense el cap de punta als seus muscles, no eren persones naturals, ans eren sants, però feien por de tan sants.

A l'endemà vam abandonar aquell poble anomenat Pego, car temíem el càstig del deu Huracán per exhibir sants morts pels carrers del poble.

Encara que ja tinc vint vegades quatre anys, i com ja he dit abans, he perdut fins i tot la memòria, no he pogut esborrar del record la visita a aquell poble tan poc natural, i encara no sé si això de natural ha quedat ben clar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

19.04.2017

Marabú Teatre