El caixó desastre

Oriol és un noi d'un poble no massa lluny de Gandia, que un dia, abans d'un dinar que havia organitzat la seva classe, decideix passar per davant del teatre que, quan era menut, tant havia visitat amb l'escola. Aquell teatre, en l'escenari del qual havia somniat moltes voltes pujar-s'hi. Aquell teatre on havia compartit molts somriures amb els seus companys gràcies a la pluja d'emocions. Aquell teatre que havia perdut la llum de les lletres de la façana, com quan es descobreix el truc d'una actuació de màgia. Tot el que es podia veure era decepció, tristesa, impotència... tant en la façana del teatre Raval, com en la cara d'Oriol. -Vull fer un brindis -aprofità Oriol davant la cara d'estranyesa dels companys. Vull brindar pels polítics i gent adinerada que amb els diners que nosaltres destinem a la nostra supervivència, fan màxima la seva vivència. Que amb els diners que nosaltres destinem a potenciar la nostra cultura, ells la fan impotent. Que a...

Tothom eixí del mercat per arrecerar-se, però era massa tard. Quan van voler córrer, els nou Savoia en formació de a tres, ja havien començat a pegar fogonades. Reme es trobava a la porta del mercat, amb la por que li impedia moure les cames. No sabia què fer. De sobte, veié un avió que s'aproximava cada vegada més a ella, amb intenció d'estavellar-se contra el mateix sòl on s'havia quedat plantada. La por anava pujant-li més amunt, llevant-li fins la força suficient per aguantar-se les ganes d'orinar. Aquell avió, en arribar a l'altura dels edificis, alçà una mica el vol, com l’ocell que tem la seua presa, i soltà un artefacte que poc a poc, amb la mateixa direcció que l'aparell que l'havia projectat, anà acostant-se fins on es trobaven ella i el seu fill. Quan aquell artefacte tocà terra, silencià el mercat central i les vides dels que s'hi trobaven per sempre més...  Fragment del conte  El silenci dels corbs , un d'entre altres productes de la mev...

Mai no sabem el que tenim, fins que ho perdem. Mai: adverbi de temps, de tot el temps que hem pogut passar junts i del que desitjaria que poguéssim passar, si el destí no fos tan cabró. Complement circumstancial de temps, a més. D'aquelles circumstàncies de la vida, que ens van permetre creuar els nostres camins. No: adverbi de negació, aquella negació que m'ha passat pel cap tot just assabentar-me de la teva mort i que ha anat precipitant-se junt amb les llàgrimes de tristesa. Sabem: verb i nucli de la proposició principal. Com tu, que vas arribar, en un moment o altre, a ser el nucli dels meus pensaments i preocupacions. El que tenim: proposició subordinada substantiva en funció de complement directe. Tot tu. El que tenim, però que malauradament, algú ens ho ha arrabassat. Fins que: nexe. Aquell que s'establí entre tu i jo gràcies a les teves simpàtiques i amoroses accions, que vas anar perdent fins avui que s'han esfumat junt amb la teva ànima. Perdem: aque...

A Gustave Flaubert li agradava reflexionar sobre l'estupidesa humana en les seues novel•les, mitjançant el plantejament de les nonsense dels personatges que hi intervenien. Espere que, en aquells temps, els lectors, paradoxalment, posseïren la intel•ligència suficient per a sentir-se al•ludits sobre la reflexió, perquè actualment, la falta de lucidesa inunda, com una gota d'aigua un formiguer, la societat actual, o almenys determinades persones, les nonsense de les quals perjudiquen els demés, directament o indirecta, a gust seu, i volent o sense voler, com el xiquet que s'excusa en furtar-li una joguina al seu company de joc.

I com els diàlegs de Flaubert, el 14 d'abril del 1931, la societat espanyola es va despertar lliure de manera social, sense cap tipus de repressió física, vull dir, i ideològica, simultàniament. És increïble com un grup tan massiu de gent que pot donar la majoria absoluta i, per tant, el govern d'un estat, a un grup polític determinat, havia estat aguantant tants anys una sèrie de polítiques agressives i repressives. És possible pensar que ho havien decidit ells mateix, però qui decideix que governe un partit retrògrad, repressiu i sense capacitat al diàleg, quan els perjudicats són ells? Oh, espera... és com aquell qui continua veient el Sálvame a pesar que, per culpa seva, deixen d'emetre sèries destinades a un públic amb un seny de mesura una mica més considerable. Ignorància? El tema va més enllà. La paraula en qüestió ve del verb ignorare que vol dir 'falta de saber'. Pense que per faltar-los, els falta, fins i tot, ulls per veure la realitat...