El caixó desastre

Allò que corromp la festa és el que, malauradament, ho fa festa.

Potser és bon moment d'incloure en aquest bloc aquest petit text de creació literària que vaig fer el curs passat, quan encara tenia temps per a la creativitat, perquè planteja la setmana santa des d'un punt de vista diferent, des d'uns ulls que la desconeixien. I jo, avui, aprofito per dir-ho, voldria desconèixer la setmana santa perquè, si fora així, només el vent fred de la nit, i no la vergonya, em bufaria la cara quan anés el dimarts a la processó, i no dimecres, perquè hi ha futbol a la televisió. Permeteu-me la pregunta: on queden la responsabilitat i la tradició?  ... sí, aquella mateixa tradició que no permet dissoldre la tauromàquia, però que sí porta al poble les copes de la selecció espanyola.

No creeu que demanar la independència dels Països Catalans és com demanar un plat de paella en un restaurant gallec? Potser no te'l porten mai, perquè ni saben el què és, però potser te'l porten i per moltes voltes que li pegues al plat, o que el proves, sempre veuràs i tastaràs aquella cosa que els ha convingut als cuiners. Una paella de color a voler i no poder. I no tinc res en contra dels gallecs, a pesar de tot.

Oriol és un noi d'un poble no massa lluny de Gandia, que un dia, abans d'un dinar que havia organitzat la seva classe, decideix passar per davant del teatre que, quan era menut, tant havia visitat amb l'escola. Aquell teatre, en l'escenari del qual havia somniat moltes voltes pujar-s'hi. Aquell teatre on havia compartit molts somriures amb els seus companys gràcies a la pluja d'emocions. Aquell teatre que havia perdut la llum de les lletres de la façana, com quan es descobreix el truc d'una actuació de màgia. Tot el que es podia veure era decepció, tristesa, impotència... tant en la façana del teatre Raval, com en la cara d'Oriol. -Vull fer un brindis -aprofità Oriol davant la cara d'estranyesa dels companys. Vull brindar pels polítics i gent adinerada que amb els diners que nosaltres destinem a la nostra supervivència, fan màxima la seva vivència. Que amb els diners que nosaltres destinem a potenciar la nostra cultura, ells la fan impotent. Que a...

Tothom eixí del mercat per arrecerar-se, però era massa tard. Quan van voler córrer, els nou Savoia en formació de a tres, ja havien començat a pegar fogonades. Reme es trobava a la porta del mercat, amb la por que li impedia moure les cames. No sabia què fer. De sobte, veié un avió que s'aproximava cada vegada més a ella, amb intenció d'estavellar-se contra el mateix sòl on s'havia quedat plantada. La por anava pujant-li més amunt, llevant-li fins la força suficient per aguantar-se les ganes d'orinar. Aquell avió, en arribar a l'altura dels edificis, alçà una mica el vol, com l’ocell que tem la seua presa, i soltà un artefacte que poc a poc, amb la mateixa direcció que l'aparell que l'havia projectat, anà acostant-se fins on es trobaven ella i el seu fill. Quan aquell artefacte tocà terra, silencià el mercat central i les vides dels que s'hi trobaven per sempre més...  Fragment del conte  El silenci dels corbs , un d'entre altres productes de la mev...

Mai no sabem el que tenim, fins que ho perdem. Mai: adverbi de temps, de tot el temps que hem pogut passar junts i del que desitjaria que poguéssim passar, si el destí no fos tan cabró. Complement circumstancial de temps, a més. D'aquelles circumstàncies de la vida, que ens van permetre creuar els nostres camins. No: adverbi de negació, aquella negació que m'ha passat pel cap tot just assabentar-me de la teva mort i que ha anat precipitant-se junt amb les llàgrimes de tristesa. Sabem: verb i nucli de la proposició principal. Com tu, que vas arribar, en un moment o altre, a ser el nucli dels meus pensaments i preocupacions. El que tenim: proposició subordinada substantiva en funció de complement directe. Tot tu. El que tenim, però que malauradament, algú ens ho ha arrabassat. Fins que: nexe. Aquell que s'establí entre tu i jo gràcies a les teves simpàtiques i amoroses accions, que vas anar perdent fins avui que s'han esfumat junt amb la teva ànima. Perdem: aque...

A Gustave Flaubert li agradava reflexionar sobre l'estupidesa humana en les seues novel•les, mitjançant el plantejament de les nonsense dels personatges que hi intervenien. Espere que, en aquells temps, els lectors, paradoxalment, posseïren la intel•ligència suficient per a sentir-se al•ludits sobre la reflexió, perquè actualment, la falta de lucidesa inunda, com una gota d'aigua un formiguer, la societat actual, o almenys determinades persones, les nonsense de les quals perjudiquen els demés, directament o indirecta, a gust seu, i volent o sense voler, com el xiquet que s'excusa en furtar-li una joguina al seu company de joc.