Tornar a ser un nen petit

Pocs dies enrere, passejant pel poble, vaig poder observar com l'única preocupació d'un noi d'uns vuit anys d'edat, era mirar-se els genolls per si se'ls havia fet malbé. Hi ha dies en els que m'agradaria que coses com aquestes foren la meva única preocupació. Dies en els que l'obligació no existís. Dies plens d'alegries, de diversió, de tota la vesprada fora de casa. Dies en els que tornés a tenir vuit anys. Perquè, en realitat, no estaria tan mal tornar a ser petit. Que contradictori, no? Mentre els xiquets desitgen tenir vida d'adult, els adults desitgen tornar a ser uns xiquets i oblidar-se per una estona, de la rutina monòtona que els inunda. La qüestió és no estar mai conforme; pur egoisme... o pura necessitat?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Marabú Teatre

Imatge
Avui em sent obligat a escriure en aquest humil bloc, que Marabú Teatre, companyia amateur fundada a Gandia l'any 2004, ha d'estar ben orgullosa. Sí, estic completament convençut d'aquesta afirmació que acabe de fer. Crec que aquest grup ha d'alçar obligatòriament el cap ben alt i assumir que, una vegada més, s'han superat. I bé, potser que ho diga jo no ho fa reconeixedor dels seus mèrits, però necessite compartir amb vosaltres la meravellosa obra que he pogut gaudir avui a l'auditori del Real de Gandia: El blau, la roja i el verd . El blau, la roja i el verd narra la història d'uns personatges que viuen l'últim dia de les seves vides junts. Aquesta història es desenvolupa al llarg dels anys setanta, a la sala d'una beneficiència on, abans d'acomiadar-se, ens relaten les seues vivències a la guerra civil espanyola. Aquesta obra és la feina de molta gent, com podem veure a la fitxa artística i tècnica que repartien a l'entrada del teatre
Més informació

19.04.2017

Imatge
La vida sona a temps. Temps que es perd i no es recupera, temps que s'inverteix i s'aprofita, temps que passa. Temps que, en definitiva, es consumeix i no es torna a viure, per sort o per desgràcia. Perquè la vida és fer plans: pensar, organitzar-se, viure pendent d'un factor extern i independent que no es preocupa per ningú, o això ens fan creure. Distància partit temps és velocitat, però viure ràpid no depén de cap distància sinó de l'actitud de cadascú. Del que esperem de les nostres vides, del que desitgem en aquell mateix instant. La velocitat de la vida depén de la magnitud dels nostres sentiments; sensacions que creen les nostres ànimes responent a moltes necessitats i altres factors del dia a dia. Perdre's en les petites coses que ens ofereix el destí, és viure aquests sentiments i gaudir d'una vida plàcida i lenta, com un diumenge de març al sol, càlid i protector, de la nostra terra. La vida hauria de ser això, un café i un dolç a la terrassa d'un
Més informació